Autor/a
Larva
Categoria
Relat lliure
Un trajecte amb destí incert
Els reflexos de la lluna il·luminen els carrers de Barcelona amb una intensitat com mai n'havia vist. La nit, caiguda feia poques hores, acompanyava el relat d'una fosca història que només feia que començar.
El 17 de gener de 2009 l'estació de la sagrera va tancar les portes a les 23:59, com sempre feia. Però aquell dijous no n'era un de més; amb l'estació ja tancada, amb les portes clausurades, quan el soroll de la gentada I el moviment incansable de la multitud ja eren memòria, jo encara esperava a l'andana.
Esperant un tren que no admet passatge, expectant, a una estació que no esperava viatgers.
Però quan el tren va arribar, puntual a una hora mai proclamada, no fou sorpresa alguna que obrís les portes per a recollir-me.
El tren era buit, però l'inundava una presència latent. El xiulet anunciava el tancament de portes, que amb un estrident so mecànic clausurava el que cada cop més semblava una cripta metàl·lica sobre raïls.
Una lleu vibració anunciava el moviment del tren, que amb un suau tentineig començà a avançar.
Hi havia alguna cosa desencaixada, i jo ho sabia. Però no en podia fer res, perquè d'alguna forma sentia una tranquil·litat única. En el fons hi havia una certesa: jo era part d'aquest tren.
La velocitat augmentava progressivament, i no semblava que fos a reduir-se. A l'estació de Fabra i Puig, el comboiparà en sec. Les tènues llums de l'estació creaven un ambient místic, gairebé de novel·la. Perdut en els meus pensaments vaig veure-ho: un home amb la pell pàl·lida esperava pacientment el seu torn, assegut als bancs de l'andana. Amb un so pneumàtic, el tren obrí les portes, i la figura, amb una calma contagiosa avançà cap al tren. Sense fer cap soroll ni mirar al seu voltant, s'assegué dins el tren, i així es quedà, mirant el terra; perdut en un instant etern.
El tren, com un destí inalterable, tancà de nou les portes i va reprendre el seu camí.
El trajecte tenia alguna cosa diferent d'ençà que l'home havia pujat al vagó. Però ell, immòbil, semblava no notar-ho.
Quan el vehicle no estacionà a Sant Andreu, vaig començar a estar nerviós, de sobte, podia sentir el batec del meu cor ofegant-me cada cop més. La velocitat era progressivament major, i gairebé costava mantenir-se en peu. La sensació d'ofegar-se era cada cop més gran, més inevitable. El meu cos, cada cop més inconscient es notava més que mai, amb els nervis cremant-me la pell, em vaig apropar a l'estrany del vagó. Trinitat Vella, Baró de... massa ràpid. La velocitat del tren no deixava d'augmentar, alhora que la pressió que jo sentia. Vaig caure de genolls davant aquell home, envoltat d'una pacífica foscor. No em sortien les paraules, m'ofegava, però no entenia el perquè. Amb més intenció que mai vaig intentar formular qualsevol paraula, qualsevol. Només volia que ell pogués entendre que jo també estava allà. El món, el tren, el vagó, tot començà a donar voltes, i jo vaig intentar cridar, però no sortí cap so, només aigua. Molta aigua. Fondo va passar de llarg, i vaig caure a terra. L'últim que vaig veure fou l'home aixecar-se i mirar-me. Tot quedà fosc, i vaig sentir la seva veu, relaxada, com un eco del temps dins el meu cap: "tu no hauries de ser-hi aquí. Encara no"
Un flaix de llum em cega, noto terra humida. Sembla sorra de la platja. El coll, els ulls i el cos em pesen, cremen. De sobte, sense saber reaccionar, només puc tossir aigua. És de nit, una agent de policia m'il·lumina amb la llanterna, on soc?
"Tranquil, ja s'ha acabat. Ets aquí"
El 17 de gener de 2009 l'estació de la sagrera va tancar les portes a les 23:59, com sempre feia. Però aquell dijous no n'era un de més; amb l'estació ja tancada, amb les portes clausurades, quan el soroll de la gentada I el moviment incansable de la multitud ja eren memòria, jo encara esperava a l'andana.
Esperant un tren que no admet passatge, expectant, a una estació que no esperava viatgers.
Però quan el tren va arribar, puntual a una hora mai proclamada, no fou sorpresa alguna que obrís les portes per a recollir-me.
El tren era buit, però l'inundava una presència latent. El xiulet anunciava el tancament de portes, que amb un estrident so mecànic clausurava el que cada cop més semblava una cripta metàl·lica sobre raïls.
Una lleu vibració anunciava el moviment del tren, que amb un suau tentineig començà a avançar.
Hi havia alguna cosa desencaixada, i jo ho sabia. Però no en podia fer res, perquè d'alguna forma sentia una tranquil·litat única. En el fons hi havia una certesa: jo era part d'aquest tren.
La velocitat augmentava progressivament, i no semblava que fos a reduir-se. A l'estació de Fabra i Puig, el comboiparà en sec. Les tènues llums de l'estació creaven un ambient místic, gairebé de novel·la. Perdut en els meus pensaments vaig veure-ho: un home amb la pell pàl·lida esperava pacientment el seu torn, assegut als bancs de l'andana. Amb un so pneumàtic, el tren obrí les portes, i la figura, amb una calma contagiosa avançà cap al tren. Sense fer cap soroll ni mirar al seu voltant, s'assegué dins el tren, i així es quedà, mirant el terra; perdut en un instant etern.
El tren, com un destí inalterable, tancà de nou les portes i va reprendre el seu camí.
El trajecte tenia alguna cosa diferent d'ençà que l'home havia pujat al vagó. Però ell, immòbil, semblava no notar-ho.
Quan el vehicle no estacionà a Sant Andreu, vaig començar a estar nerviós, de sobte, podia sentir el batec del meu cor ofegant-me cada cop més. La velocitat era progressivament major, i gairebé costava mantenir-se en peu. La sensació d'ofegar-se era cada cop més gran, més inevitable. El meu cos, cada cop més inconscient es notava més que mai, amb els nervis cremant-me la pell, em vaig apropar a l'estrany del vagó. Trinitat Vella, Baró de... massa ràpid. La velocitat del tren no deixava d'augmentar, alhora que la pressió que jo sentia. Vaig caure de genolls davant aquell home, envoltat d'una pacífica foscor. No em sortien les paraules, m'ofegava, però no entenia el perquè. Amb més intenció que mai vaig intentar formular qualsevol paraula, qualsevol. Només volia que ell pogués entendre que jo també estava allà. El món, el tren, el vagó, tot començà a donar voltes, i jo vaig intentar cridar, però no sortí cap so, només aigua. Molta aigua. Fondo va passar de llarg, i vaig caure a terra. L'últim que vaig veure fou l'home aixecar-se i mirar-me. Tot quedà fosc, i vaig sentir la seva veu, relaxada, com un eco del temps dins el meu cap: "tu no hauries de ser-hi aquí. Encara no"
Un flaix de llum em cega, noto terra humida. Sembla sorra de la platja. El coll, els ulls i el cos em pesen, cremen. De sobte, sense saber reaccionar, només puc tossir aigua. És de nit, una agent de policia m'il·lumina amb la llanterna, on soc?
"Tranquil, ja s'ha acabat. Ets aquí"