Una parada més

Aquell dia vaig sortir de l’institut amb el cap bastant ple d'idees, aquell dia havia tingut moltes classes que em feien pensar. Tampoc havia passat res gaire greu, però entre exàmens, profes, comentaris i tot plegat, estava cansat. No tenia gens de ganes d’arribar a casa, d’haver d’explicar res ni de fer veure que tot anava normal. Així que vaig baixar al metro com sempre, però amb aquella sensació rara de voler allargar una mica el moment.

Vaig passar la targeta, vaig esperar el tren i, quan va arribar, vaig pujar i em vaig asseure. Sabia perfectament quines parades faltaven per arribar a casa, les de cada dia, les que ja et saps de memòria sense ni mirar el plànol. Però quan va sonar la meva parada, no vaig baixar. Em vaig quedar assegut, com si res, i vaig pensar: “va, una més i ja està”. Però després en va venir una altra. I una altra. I al final ja vaig deixar de comptar.

El metro anava ple, com sempre, amb gent que pujava i baixava ràpid, mirant el mòbil o parlant entre ells, i ningú es fixava en mi. I això, no sé per què, em va agradar. Ningú sabia que no anava on tocava. Ningú sabia que m’estava saltant el camí de sempre.

Al cap d’una estona vaig baixar en una estació que no era la meva. No la coneixia gaire. Vaig sortir al carrer i vaig començar a caminar sense rumb, només per moure’m. No era molt diferent del meu barri, però tampoc era exactament igual, i això ja feia que tot semblés una mica més interessant.

Al cap d’uns minuts vaig veure un autobús aturat i, sense pensar-m’ho gaire, hi vaig pujar. No sabia ben bé on anava, però tampoc m’importava massa. Només volia allargar aquell moment en què no havia de decidir res. Des de la finestra veia la ciutat passar més lenta que al metro: gent caminant, cotxes aturats als semàfors, nens sortint d’alguna escola, persones carregades amb bosses… Tot seguia igual, però jo estava fora del meu recorregut de sempre, i només això ja feia que el dia fos diferent.

Vaig baixar al cap d’una estona, en una parada qualsevol. No coneixia ningú, no hi havia cap motiu especial per ser allà, i tot i així no em vaig sentir malament. Vaig caminar una mica més i em vaig asseure en un banc, sense fer res, només mirant. I allà, així, sense pensar gaire, em vaig adonar que tampoc passava res per no tenir-ho tot controlat, ni per no saber exactament on anava.

Després vaig mirar el mapa de TMB, vaig buscar com tornar i vaig fer el trajecte correcte: autobús, metro, canvi de línia i parada final. Tot com sempre, com qualsevol altre dia.