L’andana d’Hamelín

A Barcelona es respirava un aire diferent aquells dies. La mainada descrivia la flaire com una dolçor que s’escampava com el pol·len en un camp verdós. En canvi, dones i homes, la gran majoria ensopits en la tediosa rutina que els acompanyava dia rere dia, semblaven no adonar-se de la nova olor que impregnava la ciutat mentre abaixaven el cap al metro. Tanmateix, els més delicats podien percebre-la vagament. El mètode per fer-ho resultava senzill: aixecar el cap i ignorar les cabòries que els turmentaven. En altres paraules, segons ells, respirant un moment de pau s’assaboria la fragància.
L’Hugo s’havia despertat sobtadament a causa de l’aire matiner que s’escolava per la finestra. Ell, tot i no ser esclau d’un salari, havia de tornar a la indesitjable rutina: la universitat. Tot i els grans esforços del noi, la família s’havia mudat l’estiu passat. El jove, a desgrat seu, no va poder evitar el trajecte fins a la casa nova. Ara li caldria agafar el metro. Sens dubte, primer va sentir rebuig cap a la nova zona, especialment envers la seva olor. A poc a poc, va començar a apreciar-la: era més aviat agradable, amb un regust ensucrat al final del nas. Va ser quan va agafar el mòbil que la percepció olfactiva es va intensificar i va poder degustar més profundament el perfum de l’indret.
Al cap de cinc minuts ja era dins del transport barceloní. Al bell mig del comboi, un home aparentment de posat distingit deixava anar notes enlaire amb una flauta. L’artista se sentia incomprès, contemplava les persones assegudes, però l’ignoraven. Tothom estava capficat en una pantalla. Llavors, va decidir intensificar la melodia. Les seves cames, esprimatxades, dansaven al compàs de l’espectacle. Ell també ho olorava, més que ningú. L’instrument desprenia una aroma gustosa que embadalia qualsevol que gosés olorar-la. A l’instant, el vagó es va tornar màgic. La flaire era tan irresistible... més dolça que el sucre, però amarga com la xocolata. Duradora com una sensació, però efímera com un record. Ningú no podia ignorar-la.
L’Hugo, a qui les seves cames traïdores el van portar fins al músic, va aixecar la vista del mòbil per observar la broma invisible que s’havia instal·lat al comboi. El nadó de la seva dreta també es va desfer de la tauleta que subjectava. Aquell jove amb cascs, la nena que veia el futbol en una pantalla... Tots havien pecat olorant la màgia del músic.
El flautista, satisfet amb l’atenció de la gent, manipulava amb l’aroma tot el metro. Va començar a desfilar perseguit per centenars de noies, nois, joves, àvies, senyors completament sotmesos al seu control. Amb la flauta només tenia un objectiu present: salvar la ciutat d’aquella malaltia.
Així va ser com, caminant i cantant, el flautista va fer renéixer una societat que havia quedat reduïda a cendres des que havia aparegut el primer símptoma: l’addicció.
La cura, com ell bé sabia, consistia a deixar-se guiar per la música fins a arribar a la pròxima estació. Allí, només calia deixar caure subtilment el mòbil per l’andana per, finalment, festejar com un nouvingut, amb un cor ple de compassió i bondat i una flauta que, a més de notes, desprenia una olor peculiar impossible de descriure, havia salvat Barcelona d’una mort segura.