Autor/a
Rebitt
Categoria
Relat lliure
Llums
Les llums de la via s’encenen… No és normal, sembla una explosió o un llamp a dins del túnel. Estic al mateix lloc, i el primer que em miro són les mans.
No porto ni l’anell de promesa ni el de casada. Miro el meu reflex. Soc jo? Sí, soc jo i les metxes que vaig fer-me a l’escola Llongueras perquè no tenia diners per pagar-me la perruqueria. Tall asimètric amb metxes d’un costat.
El meu mòbil no té 5G ni tampoc reconeixement facial. On som? Penso a trucar al meu pare. La gent no mira el seu mòbil, llegeixen el diari Metro i el 20 minutos. Quins records! Llegeixo la data al diari del meu veí de la dreta: 17 de març de 2008. Estic somiant? Em pessigo. Ho sento.
Tinc por. Què faig aquí just ara? Com tornaré a casa, al meu any? Vull veure el meu marit i el meu fill. Em dona un atac d’ansietat i baixo a la següent parada: Provença. Una dona m’ajuda a sortir.
—Entenc que és la teva primera vegada, veritat? —em diu—. És normal que estiguis tan desorientada. A tots ens passa la primera vegada.
—La primera vegada? No t’entenc. Què passa?
—Són les llums. Al tren podem viatjar en el temps, però només si tenim alguna cosa pendent amb el passat o un aprenentatge nou. Hi ha gent que s'adorm i ni ho nota, però som uns quants que sí.
—I què he de fer?
—Truca. Parla. Parla amb qui hagis de parlar. El proper tren arriba aviat i les llums et tornaran al teu any.
Aprofito per parlar amb el meu pare. Tenim una conversa diferent. Connectem com mai havíem connectat. Em pregunta com va per Barcelona, si he fet amics, si les assignatures són fàcils i si tinc alguna dificultat. No vull tallar. També diu coses que no tenen gaire sentit; imagino que comença a patir la seva malaltia encara que nosaltres no ens en dóna'vem compte. Li demano disculpes. Li dono les gràcies. Noto com plora i busca amagar els sanglots.
Des de llavors, viatjo una vegada al mes amb la mateixa roba, el mateix look (sí, m’he fet un tall com el del passat, imagineu la cara de la perruquera…) i m’assec al mateix seient. No en sé d’alliberar les llums. Amb ell tot sembla en pau. Ara vull parlar amb ella… Necessito parlar amb ella. Abans que sigui massa tard.
—I no has pensat a trucar-li, ara? —em pregunta el meu marit, en Ramon.
—No tinc clar si amb les llums del passat m’escoltarà més.
El problema del passat és que no torna, i sempre hi haurà temes que ens pertorbin o ens preocupin. La moralitat és que no hi ha senyals per activar el passat. Ell no sap que els senyals són les llums de TMB, una mica de calma i la parada correcta.
No porto ni l’anell de promesa ni el de casada. Miro el meu reflex. Soc jo? Sí, soc jo i les metxes que vaig fer-me a l’escola Llongueras perquè no tenia diners per pagar-me la perruqueria. Tall asimètric amb metxes d’un costat.
El meu mòbil no té 5G ni tampoc reconeixement facial. On som? Penso a trucar al meu pare. La gent no mira el seu mòbil, llegeixen el diari Metro i el 20 minutos. Quins records! Llegeixo la data al diari del meu veí de la dreta: 17 de març de 2008. Estic somiant? Em pessigo. Ho sento.
Tinc por. Què faig aquí just ara? Com tornaré a casa, al meu any? Vull veure el meu marit i el meu fill. Em dona un atac d’ansietat i baixo a la següent parada: Provença. Una dona m’ajuda a sortir.
—Entenc que és la teva primera vegada, veritat? —em diu—. És normal que estiguis tan desorientada. A tots ens passa la primera vegada.
—La primera vegada? No t’entenc. Què passa?
—Són les llums. Al tren podem viatjar en el temps, però només si tenim alguna cosa pendent amb el passat o un aprenentatge nou. Hi ha gent que s'adorm i ni ho nota, però som uns quants que sí.
—I què he de fer?
—Truca. Parla. Parla amb qui hagis de parlar. El proper tren arriba aviat i les llums et tornaran al teu any.
Aprofito per parlar amb el meu pare. Tenim una conversa diferent. Connectem com mai havíem connectat. Em pregunta com va per Barcelona, si he fet amics, si les assignatures són fàcils i si tinc alguna dificultat. No vull tallar. També diu coses que no tenen gaire sentit; imagino que comença a patir la seva malaltia encara que nosaltres no ens en dóna'vem compte. Li demano disculpes. Li dono les gràcies. Noto com plora i busca amagar els sanglots.
Des de llavors, viatjo una vegada al mes amb la mateixa roba, el mateix look (sí, m’he fet un tall com el del passat, imagineu la cara de la perruquera…) i m’assec al mateix seient. No en sé d’alliberar les llums. Amb ell tot sembla en pau. Ara vull parlar amb ella… Necessito parlar amb ella. Abans que sigui massa tard.
—I no has pensat a trucar-li, ara? —em pregunta el meu marit, en Ramon.
—No tinc clar si amb les llums del passat m’escoltarà més.
El problema del passat és que no torna, i sempre hi haurà temes que ens pertorbin o ens preocupin. La moralitat és que no hi ha senyals per activar el passat. Ell no sap que els senyals són les llums de TMB, una mica de calma i la parada correcta.