Autor/a
Rory
Categoria
Relat escolar
Subcategoria
De 13 a 17 años
Centre escolar
MDA
Una melodia dins del caos
L’avinguda Diagonal a les vuit del matí és una simfonia de frens de cotxes per la caravana, crits de gent desesperada per no perdre el bus i cares de son per l’insomni de l’estrès que porten sobre l’esquena molts treballadors, on tothom sembla córrer cap a un lloc on realment no vol anar.
Un d’aquests era l’Eloy, un noi jove que acabava d’agafar l’AMBici per creuar de manera sostenible Barcelona evitant el trànsit, ja que arribava tard a la feina. La bicicleta elèctrica l'ajudava a moure's ràpid entre el formiguer de gent, però la llum vermella del semàfor i el soroll dels auriculars avisant que s’havia acabat la bateria el van despertar de l’estat de “zombie” en què es trobava.
Un bus es va aturar al costat d’ell pel vermell que desprenia el semàfor. Una nena d’uns 5 o 6 anys que es trobava dins del bus 34 amb cara d'avorriment mirant els arbres passar, i trista perquè aquell bus la portava a l’escola, es va guaitar pel vidre. Com que la finestra superior estava oberta, va escoltar la música que sortia del mòbil del noi. Va somriure a l’Eloy perquè va reconèixer la melodia.
El noi, en el seu intent d’apagar la música perquè li feia vergonya que ressaltés un so diferent a tot el soroll que hi havia al carrer, aixecà la mirada i va veure la nena sentint la música. Ell, sense pensar-ho dues vegades, va seguir el ball que estava fent.
Envoltats en un ambient gris i atabalador, es trobaven un noi i una nena en els seus transports de la xarxa metropolitana, creant una bombolla plena de colors i harmonia durant uns segons i millorant el dia que tenien per davant. De sobte, una llum verda va il·luminar la cara del noi i el 34 va arrancar. La nena va aixecar la mà per acomiadar-se de l’Eloy amb un somriure; ell li va tornar el gest i va començar a pedalar amb força la seva AMBici, sentint que el motor elèctric l'empenyia amb la mateixa energia que aquell retrobament inesperat.
Probablement mai més es tornaran a creuar en cap parada ni en cap carril bici, però aquells segons van ser suficients per recordar-los que, enmig de la pressa, sempre hi ha lloc per a un somriure.
Un d’aquests era l’Eloy, un noi jove que acabava d’agafar l’AMBici per creuar de manera sostenible Barcelona evitant el trànsit, ja que arribava tard a la feina. La bicicleta elèctrica l'ajudava a moure's ràpid entre el formiguer de gent, però la llum vermella del semàfor i el soroll dels auriculars avisant que s’havia acabat la bateria el van despertar de l’estat de “zombie” en què es trobava.
Un bus es va aturar al costat d’ell pel vermell que desprenia el semàfor. Una nena d’uns 5 o 6 anys que es trobava dins del bus 34 amb cara d'avorriment mirant els arbres passar, i trista perquè aquell bus la portava a l’escola, es va guaitar pel vidre. Com que la finestra superior estava oberta, va escoltar la música que sortia del mòbil del noi. Va somriure a l’Eloy perquè va reconèixer la melodia.
El noi, en el seu intent d’apagar la música perquè li feia vergonya que ressaltés un so diferent a tot el soroll que hi havia al carrer, aixecà la mirada i va veure la nena sentint la música. Ell, sense pensar-ho dues vegades, va seguir el ball que estava fent.
Envoltats en un ambient gris i atabalador, es trobaven un noi i una nena en els seus transports de la xarxa metropolitana, creant una bombolla plena de colors i harmonia durant uns segons i millorant el dia que tenien per davant. De sobte, una llum verda va il·luminar la cara del noi i el 34 va arrancar. La nena va aixecar la mà per acomiadar-se de l’Eloy amb un somriure; ell li va tornar el gest i va començar a pedalar amb força la seva AMBici, sentint que el motor elèctric l'empenyia amb la mateixa energia que aquell retrobament inesperat.
Probablement mai més es tornaran a creuar en cap parada ni en cap carril bici, però aquells segons van ser suficients per recordar-los que, enmig de la pressa, sempre hi ha lloc per a un somriure.