Autor/a
Pallarès
Categoria
Relat lliure
Proxima parada: valentia
23 de desembre.
Pròxima parada: Fontana.
Una onada freda se'm va encaixar a la cara, vaig pujar a les escales mecàniques mentre escoltava música als auriculars. Encara era de nit i arribava tard a la feina, com sempre. L'Oriol m'esperava a Gran de Gràcia amb dos cafès calents que li cremaven les mans i una expressió desconcertant que em donava a entendre que la meva impuntualitat no li havia sentat bé.
Aviat eren les tres de la tarda i jo ja era a l'L3 com cada dia, tornant a Liceu, a casa.
Aquell viatge en metro em va canviar la vida.
Tal com vaig entrar al tren direcció Zona Universitària vaig seure al costat del que semblaven una mare i els seus fills.
Ella parlava amb els dos nens, ells semblaven molt atents a les seves paraules.
Jo, gairebé per impuls, vaig posar pausa a la música que ressonava als meus auriculars, volia saber que els hi deia.
- Això que ha passat avui a l'escola Laia, no és normal. I callar davant d'una injustícia no és més que donar poder a aquell qui fa mal. L'únic superpoder que tenim els humans és la capacitat d'expressar allò que ens commou, sigui bo o dolent.
- Ja mama, però si dic que no em sembla bé, riuran de mi. Em fa por.
- Mai deixis que la por governi els teus actes Laia, mai. Expressa't sense por d'equivocar-te i sense por a les conseqüències. Però sobretot no visquis a una realitat on no vols viure.
Finalment, vaig baixar al Poble Sec i em vaig dirigir a la comissaria de mossos del carrer Manso.
Vaig posar-la, vaig posar la denúncia després de cinc anys patint.
Ja no hauria de beure cafè calent i ja no hauria de callar.
Ja no vaig tenir por mai més.
De tornada al metro les llàgrimes tacaven la meva cara amb el maquillatge que m'havia posat al matí.
L'L3 es va sentir com un refugi.
Quan vaig arribar a casa l'olor familiar a tabac cubà de la mama em va inundar el sentit de l'olfacte. Vaig córrer a abraçar-la.
De sobte, amb vint-i-sis anys, em sentia una nena de cinc.
Ella desconcertada em va preguntar si passava alguna cosa. I jo, emocionada, vaig dir:
- Precisament mama, ja no tornarà a passar res.
19 de març.
El despertador va avisar-me que ja eren les 9 tocades, avui, però, ja feia tres mesos que no havia d'anar a Fontana.
Ja feia dos mesos que l'Oriol estava entre reixes.
Sense donar-me compte, aquella conversa m'havia salvat la vida.
Pròxima parada: Fontana.
Una onada freda se'm va encaixar a la cara, vaig pujar a les escales mecàniques mentre escoltava música als auriculars. Encara era de nit i arribava tard a la feina, com sempre. L'Oriol m'esperava a Gran de Gràcia amb dos cafès calents que li cremaven les mans i una expressió desconcertant que em donava a entendre que la meva impuntualitat no li havia sentat bé.
Aviat eren les tres de la tarda i jo ja era a l'L3 com cada dia, tornant a Liceu, a casa.
Aquell viatge en metro em va canviar la vida.
Tal com vaig entrar al tren direcció Zona Universitària vaig seure al costat del que semblaven una mare i els seus fills.
Ella parlava amb els dos nens, ells semblaven molt atents a les seves paraules.
Jo, gairebé per impuls, vaig posar pausa a la música que ressonava als meus auriculars, volia saber que els hi deia.
- Això que ha passat avui a l'escola Laia, no és normal. I callar davant d'una injustícia no és més que donar poder a aquell qui fa mal. L'únic superpoder que tenim els humans és la capacitat d'expressar allò que ens commou, sigui bo o dolent.
- Ja mama, però si dic que no em sembla bé, riuran de mi. Em fa por.
- Mai deixis que la por governi els teus actes Laia, mai. Expressa't sense por d'equivocar-te i sense por a les conseqüències. Però sobretot no visquis a una realitat on no vols viure.
Finalment, vaig baixar al Poble Sec i em vaig dirigir a la comissaria de mossos del carrer Manso.
Vaig posar-la, vaig posar la denúncia després de cinc anys patint.
Ja no hauria de beure cafè calent i ja no hauria de callar.
Ja no vaig tenir por mai més.
De tornada al metro les llàgrimes tacaven la meva cara amb el maquillatge que m'havia posat al matí.
L'L3 es va sentir com un refugi.
Quan vaig arribar a casa l'olor familiar a tabac cubà de la mama em va inundar el sentit de l'olfacte. Vaig córrer a abraçar-la.
De sobte, amb vint-i-sis anys, em sentia una nena de cinc.
Ella desconcertada em va preguntar si passava alguna cosa. I jo, emocionada, vaig dir:
- Precisament mama, ja no tornarà a passar res.
19 de març.
El despertador va avisar-me que ja eren les 9 tocades, avui, però, ja feia tres mesos que no havia d'anar a Fontana.
Ja feia dos mesos que l'Oriol estava entre reixes.
Sense donar-me compte, aquella conversa m'havia salvat la vida.