El telefèric

Les portes metàl·liques es van obrir per deixar-me passar a la cabina del telefèric. Vaig seure a la banda dreta i tot seguit va entrar un home. Devia tenir uns 75 anys i portava una boina de quadres característica, les ulleres li relliscaven pel nas afilat. Va seure davant meu i va recolzar el bastó que portava contra la cabina. Tots dos portàvem una rosa a la mà, ell se la va col·locar a la falda, semblava que no la volia perdre de vista. Em va saludar i el funicular es va posar en marxa.
Des de la parada de Parc Montjuïc jo pujava a Mirador. La calor de finals d’abril contrarestava la brisa d’unes temperatures hivernals que havien trigat massa a deixar Barcelona. El funicular pujava intrèpid per la muntanya característica de la ciutat. Deixàvem enrere els jardins de Mossèn Cinto Verdaguer quan el telefèric va frenar en sec. Passaven els minuts el telefèric no reprenia el seu ritme, l’home em va mirar estranyat i jo vaig esbufegar fent-li una ullada a l’hora al mòbil. Per sort, no feia tard encara.
—Oi que fa bon dia? No s’està malament aquí dalt— em va dir l’home amb la veu tremolosa.
—Sí, molt agradable, però no era la meva forma ideal de passar Sant Jordi. La seva? — li vaig preguntar intentant fer conversa.
—Home, doncs jo tampoc m’ho esperava així, però no tinc pressa.
—Que ningú l’espera a dalt?
—No, la meva dona va morir fa poc. — va baixar la mirada a terra.
—Ho sento, no volia…he vist la rosa i… disculpi’m
—No t’amoïnis, porto la rosa als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, el lloc preferit de la Josefina, li agradava molt Sant Jordi. — jo vaig assentir.
La cabina va fer un brunzit i es va trontollar una mica amb el vent mentre el silenci es feia entre nosaltres.
—I vostè? On va? —em va preguntar encuriosit l’home.
—També vaig als jardins de Joan Brossa. He quedat amb una noia, fa uns quants mesos que ens veiem. M’ha dit que li agrada molt la botànica i l'he convidat aquí. Suposo que anirem al mirador, a fer una volta pels jardins… espero que li agradi, la rosa.
— Encara em recordo del primer cop que li vaig portar una rosa a la Josefina i vam sopar als jardins. No existia ni el telefèric. El primer cop que vam pujar junts aquí, el juny de 1970, la Josefina estava molt nerviosa, recordo com reia quan jo li explicava bromes per alleugerir la seva inquietud — va mirar per la finestra i va esbufegar, cansat.
—Que bé que parla de la seva dona. Una història d’amor preciosa.
—És que ella era preciosa. Va estar amb mi sempre; quan em van fer fora de la fàbrica, no feia ni un any que ens coneixíem; quan a la meva germana li van diagnosticar càncer; quan no arribàvem a final de mes. La meva Josefina…
—Ho sento, de veritat. Sembla una persona única.
—I vostè, jove? Com és la seva núvia?
—No és la meva núvia, però m’ha recordat a la Josefina. El primer dia que ens vam veure, feia un parell d’hores que tornava de casa dels meus pares perquè havia mort el gos de la família. Ella va quedar-se al meu costat i vam veure una pel·lícula a casa meva.
—I per què no és la seva núvia?
—No sé, no li ho he demanat encara. Les relacions ara són complicades i no sé…
—Doncs, pregunti-ho. La vida és massa curta per fer-li voltes a tot.
El telefèric es va posar en marxa de nou, la vida va reprendre el seu ritme normal.
—Potser som més semblants al telefèric del que ens pensem. — l’home va riure. — A vegades, pugem, altres baixem i fins i tot ens quedem parats, però l’important és que sempre hi hagi algú que faci que el viatge s'ho valgui.