És normal.
Era negra nit quan la Júlia va voler pujar a la parada del ferrocarril Ildefons Cerdà. Va baixar les escales de l'entrada, arrossegant les cames pel terra de marbre fins que va arribar a l'entrada de l'andana. Allà va treure la T-mobilitat i va passar-la pel detector. Les portes es van obrir i ella va entrar a andana, va recórrer-la i s'adonà d'una cosa estranya: no hi havia ningú a l'estació. Va asseure's en un dels freds bancs de ferro davant de les vies, esperant la L8, que anava cap a Molí Nou. La Júlia va voler mirar el mòbil, així que va dirigir els ulls cap avall. Dues trucades perdudes de la seva mare i un missatge del seu nòvio, 15% de bateria, 02:30 de la matinada. La Júlia va sospirar, afligida, mentre dirigia la vista cap a les vies de l'estació. Aquesta vegada, però, es va fixar en una cosa; una dona. Adulta, de cabells negres, potser tenia 40 o 50 anys. La senyora mirava ferventment les vies, gairebé plorant, com si estigués veient un fantasma. La Júlia va pensar que era normal. Que potser la dona acabava d'entrar. Que potser la dona havia estat feta fora de la feina, que potser havia vist el seu nòvio amb una altra noia... Va pensar que era ordinària. No obstant, la mirada de la dona de cabells foscos no era gens normal. Va començar a plorar molt més fort, fent que l'eco del seu plor ressonés a les parets mentre les llums de l'estació començaven a fallar. Es movien en una combinació epilèptica de foscor i de llum... La Júlia va començar a posar-se nerviosa. "Està bé..." va pensar. "Les llums del metro no funcionen, de vegades.... És normal." No parava de dir-s'ho a si mateixa per tranquil·litzar-se, per no haver de parlar amb la dona. És normal. De sobte, un vagó va passar a toda velocitat i les llums van deixar de parpellejar. La Júlia va sospirar alleujada, però quan el tren va passar, la nena es va adonar d'una cosa. La dona ploramiques ja no hi era. Era com si s'hagués esfumat. Va intentar buscar-la amb la mirada i allà la va veure. Dreta, al seu mateix costat de l'estació. Mirant-la, amb llàgrimes als ulls i un somriure exagerat a la seva boca. La Júlia va començar a córrer tan aviat com la va veure. Les seves cames cansades recorrien tota l'estació d'Ildefons Cerdà buscant un lloc on fugir. La Júlia estava tenint un atac de pànic, gairebé no podia parlar, gairebé no podia respirar. Va entrar corrents a una cabina d'operadors i seguretat del metro i allà es va tancar, agenollada a terra, amb llàgrimes negres tacades de maquillatge sota les seves parpelles. Va tornar a obrir el mòbil. 5% de bateria. 03:00 de la matinada. Sense nous missatges. La noia va començar a plorar, no sabia què estava passant i per què li passava a ella. Va ficar el cap entre les seves cames, i immediatament va sentir un toc al braç. La Júlia no havia tingut tanta por en tota la vida. Va aixecar la mirada lentament, temerosa del seu destí, i allà va veure un empleat del transport públic amb un somriure amable a la cara. "Què ha passat?" va preguntar ell, preocupat. "Hi havia una noia plorant en la estació..." va dir la Júlia, entre plors. "I m'ha començat a perseguir!" El treballador es va quedar rumiant uns segons. "No has dit res quan l'has vist plorant?". La Júlia va sorprendre's davant l'estranya pregunta del treballador. "Sí... No en volia saber res..."
L'home de mitjana edat va aixecar la seva mirada, somrient. "A ella no li agrada ser ignorada... No creus què és normal?"... Aquestes van ser les últimes paraules que va escoltar la Júlia.
Categoría de 13 i 17 años. Institut Jaume Botey