UN MATÍ
No m'agraden els autobusos. No m'agrada el metro. Aniria amb bicicleta a tot arreu, però no m'agrada suar. Llavors, com es mou a Barcelona un noi de dinou anys? Camino.
Però en dies que no puc caminar, com avui, en què necessito anar a la universitat, agafo el Tram. Tinc classe a les vuit, així que estic al tren a les set. Es veu que no pots saltar-te classe només perquè hi havia algú al teu seient al tren. Estic a la parada amb els meus auriculars i motxilla. Hi ha gent, però és una ciutat, així que no és res de sorprenent. No m'agraden els humans. M'agraden els trens. Sabies que el primer tren de Barcelona només era de 2,7 km amb quatre parades? Aquella dada sempre em fa gràcia. Ja arribat el tram, sec al meu lloc, és al davant de tot cara del conductor. No hi ha gaires persones al meu voltant, però no importa perquè hi ha un gos al meu davant. Al principi no me n'he adonat, pensava que tenia una bola de pell a la bossa, però després l'he vista moure. Ara pots portar aquests tipus de monstres en el tren, però tenen un horari. Des que vaig informar-me'n vaig intentar moure totes les classes per no coincidir en l'horari. Aquesta senyora no ho sap o no li importa perquè està posant en perill tot aquest tren, deixant una Chihuahua en la seva bossa de mà. No sé què fer, no puc canviar de lloc. Doncs el temps passa molt lent. Intento desconnectar. M'agraden els números, penso en la meva carrera: informàtica i matemàtica. És, en la meva opinió, la millor carrera, la perfecta barreja de llenguatge i números Miro el rellotge i han passat vint segons. Això serà llarg. No sé si preferia estar en un bus o metro. No m'agraden els busos perquè hi ha moltes variables que podria fer tant, en fi: no són fiables. Els números són fiables. El metro el tinc creuat, les úniques dues vegades que hi he anat he caigut a quasi totes les parades.
Torno a mirar, el petit diable m'està mirant i la senyora amb un somriure com si els gossos no fossin l'anímic de l'ésser humà. El tram para a l'Ernest Lluch, i el millor de tot el matí passa. Veig com la boja i la criatura s'aixeca i marxen. Ara puc respirar bé i continuar en el meu matí tranquil, com cada dia.
Categoría de 13 i 17 años. Institució Igualada