Un raig d'esperança entre la foscor
Com? Això serà el que et preguntaràs, com tot cos amb ànima que circula per la vida com si aquesta fos d'allò més senzilla, però deixa'm dir-te que no és pas el més interessant i important que en aquest relat et preguntaràs, així que deixem a un costat les nostres diferències i unim-nos en aquesta història que potser no creus que sigui real.
Posant com a exemple de com us agrada a tots poder fer allò que considereu més apassionant, a mi se'm podia fer feliç fàcilment. Petits moments amb qui estimava em feien feliç, lliure i brillant com el sol. Ara passava els meus dies submergit en els viatges que la vida feia i en les portes que s'obrien i es tancaven sense que ningú se n'adonés. La vida prenia d'un fil i era molt delicada i fràgil, però el que era trist era que quan estaves viu, no ho notaves.
Havia decidit passar l'eternitat en els passadissos angoixants i en els vagons que eren plens d'històries màgiques molt extravagants. Des de les preocupacions d'algú, fins als seus temors i secrets més profunds, allò era tot el que podia sentir i el que em feia imaginar. Com pots deduir, cada vegada que entrava algú que no coneixia al vagó, tenia l'esperança que em veiés, em parles i m'apreciés. La invisibilitat s'havia tornat la meva enemiga i lluitava contra aquella soledat.
Els transports públics s'havien tornat el meu present i futur, el meu desig i els moments bons que passava. Ara, amb la tranquil·litat d'haver deixat la vida, podia gaudir d'aquells plaers que no podia notar aleshores. Semblava màgic, i per a mi ho era. Era tot el que ara tenia, un raig d'esperança entre la foscor.
Encara recordo aquell dia d'estiu en què feia tanta calor i vaig trobar l'alegria de l'amor més preciós. Les teves petjades deixaven una brillantor guspirejada, però no va ser això el que em va atreure els teus ulls decidits, sinó el contrast que les nostres energies creaven. Jo semblava transparent i agafava els colors difuminats del metro, mentre que tu eres dels colors més vius i llampegants que ningú hagués vist mai. Creàvem una perfecta imperfecció, la claror i la foscor.
Vaig començar a buscar-te dia i nit pels vagons d'aquell metro que eren la meva casa, eres per a mi una llum brillant en la foscor d'aquells passadissos i un punt d'esperança al final del trajecte. Sense tu, els viatges no serien iguals, no em podria riure de les teves gracioses cares ni podria admirar l'espurneig dels teus ulls, que em despullaven l'ànima.
Si hagués pogut gaudir de tots aquests moments quan encara era ple de vida, no ho hagués dubtat mai. Gaudiria del mínim sospir i segon, que el dia a dia em regalés, i no perdria ni un somriure per fer feliç a tothom que pogués.
I ara, atrapat en els vagons interminables d'aquest metro un any més, torno a explicar la mateixa història, per a aconsellar a aquells que encara poden canviar totes les expectatives i crear un món millor. Dic això, per a tothom que ha perdut l'esperança: sempre hi ha una llum al final del trajecte, quan tot és fosc i sembla el pitjor, aquell llampec d'esperança arriba de llocs inesperats i fa que tornis a veure aquella alegre tonalitat. Aprecia sempre allò que tens al davant encara que siguin vagons rojos com la sang i confia en la singularitat que et fa especial.
Categoría de 13 i 17 años. Institut Santa Eulàlia