Les desgràcies d'una encara petita vida
Els meus pares i jo acabàvem de traslladar-nos a Barcelona. Jo encara era molt petita en aquell moment, i feia quart de primària, recordo que el meu primer dia va ser desastrós, em vaig quedar sola i ningú se'm va apropar per parlar. Va ser així durant les primeres setmanes.
Un dia al pati, un noi un any més gran em va tirar l'esmorzar, i va riure-se'n amb el seu amic, en aquell moment no m'ho vaig prendre gaire seriosament i vaig pensar que ho havia fet sense voler. Abans d'entrar a l'institut els meus pares van divorciar-se, i vaig veurea la meva mare molt dèbil en aquell moment.
Vaig començar l'ESO, i un altre cop me'l vaig trobar, aquesta vegada en el passadís, i ara tenia un grup d'amics nou, vaig voler fer veure que no el coneixia, però quan em va veure em va cridar, tothom em mirava i reia, em sentia avergonyida de mi mateixa, ell em va empènyer i vaig caure entre llàgrimes i rialles, vaig anar-me'n corrents sense mirar ningú.
Jo no sabia què més fer, no em sentia capaç de poder aguantar més allò. Quan pensava que les coses no podrien anar pitjor va començar una altra fase, em robaven, em pintaven la taula. em feien sentir miserable en qualsevol moment.
Al llarg del temps, per raons òbvies ja no passava gaire temps a casa. D'amagat, li agafava el bitllet del metro a ma mare i anava al metro de Barcelona. Aleshores em quedava allà durant tot el trajecte. Aquell lloc em tranquil·litzava , veia a la gent, alguns mig adormits, altres amb un llibre o amb el mòbil, sense prestar-se gaire atenció entre ells, ningú coneixia a ningú però l'atmosfera del lloc era còmoda i tranquil·la, com si tots compartíssim alguna cosa en comú.
Jo tancava els ulls i imaginava com podria haver estat la meva vida si...
Categoría de 13 i 17 años. la pineda