LA POR QUE EM TINC

Sara

Passo dies sencers contemplant-me a través de les càmeres de seguretat. Em veig saludant-me i fent-me una picada d’ullet. Cada dia coincidim fins i tot en la roba. Avui ens hem posat una camisa de quadres blaus i negres, uns pantalons texans ben fastigosos i xops per culpa de la pluja, i als peus, uns mocassins. 


L’andana s’omple de barcelonins combinats entre turistes i cada cop són més ànimes les que estan dretes esperant que passi el metro. La gent m’esquiva i ni s’adonen que  soc allà. Noto la flaire de cada persona; una combinació de suor, d’ansietat, de felicitat, de coco, de flors, de pensaments de tota mena i de llibres vells, embolcalla el meu esperit. 


Fa onze anys que soc puntual, constant, monòton. Fa onze anys que treballo vigilant els virtuosos i pecadors humans. Fa onze anys que em veig allà, entre tots els ciutadans que envaeixen el meu espai vital. Sempre m’ha fet por sortir de la saleta a la qual treballo, baixar aquelles escales plenes de xiclets i de targetes caducades, caminar recte, mirar cap endavant i enfrontar-me per poder descobrir-me. Tot i que tot això em passi pel cap, avui vull matar les males sensacions per poder encarar aquesta curiositat.


Amb suavitat obro la porta de la meva cambra i camino per poder baixar a l’andana. Un calfred recorre el meu cos. Realment vull fer un pas més i trobar-me amb mi mateix? Non' estic segur. Però faig una passa més, adonant-me que vull saber com soc. Una passa més i ja em veuré. Una passa més i seré lliure. Però quan creuo la cantonada, he desaparegut. Miro bé tot l’espai i em perdo entre la inquietant estació de Paral·lel. 


En veure que no hi ha ningú vull sortir d’aquí tan aviat com pugui, no m’agrada aquesta soledat ni aquest buit. Intento allunyar-me de l’estació, però l’angoixa no em deixa escapar, els peus se m’han enganxat a terra i estic en la mateixa posició en la qual estava darrere de les càmeres. Sé que és aquest el meu destí, el càstig de l’aïllament.


Mentre l’andana s’omple d’individus de tota mena, miro fixament  la càmera de vigilància, saludo i faig una picada d’ullet per poder alliberar-me'n, però tenint en compte la por que em tinc, haig d’esperar onze anys més per poder salvar-me?


 

Categoría de 13 i 17 años. El Joncar

Te ha gustado? Puedes compartirlo!