La dona i el metro
Estic asseguda als seients grisos del metro amb les cames espatarrades. Per si us ho preguntàveu, no. No supero la seixantena d’anys ni tinc l’esquena carregada pel pas del temps. No estic embarassada ni tinc la possibilitat d’estar-ho. No he tingut una lesió jugant a pàdel ni pateixo cap problema respiratori. I precisament això, el fet de no tenir cap excusa que justifiqui l’ocupació d’un espai que no em pertoca, és el que em fa delectar.
Farà cosa de tres anys, no us sabria dir ben bé el perquè, vaig començar a mirar els passatgers directament als ulls. La majoria, absorts per les pantalles del telèfon, trigaven una estona a adonar-se del meu atrevit acte. Però un cop la pressió els superava, alçaven la mirada i, només per uns instants, podia notar l’espurna d’incomoditat que naixia dins seu. Podríem considerar aquell dia com l’inici o, més ben dit, el descobriment del plaer indescriptible que em genera pertorbar la pau d’un desconegut. I quin millor lloc per trobar gent que no conec que al transport públic.
És per això que cada dilluns de bon matí, em passejo pels vagons de la línia blava amb una bossa de sardines fresques a la mà. No sabeu com n’és d’entretingut veure als meus companys de trajecte ensumant l’aire amb una ganyota i buscant, de manera semiautomàtica, la procedència d’aquesta indesitjada olor. És per aquesta mateixa afició que, sempre que puc, aprofito els caps de setmana per deambular a ritme exageradament pausat pel transbord de Passeig de Gràcia o que tot sovint, cap a les cinc de la tarda, l’hora punta segons Internet, pujo al metro carregada amb la bicicleta de muntanya i un parell de motxilles penjant.
Però tornem al present. La llumeta vermella fa pampallugues sota Rocafort i m’indica que la següent parada és la meva. Com ja és habitual, allargo al màxim el moment d’aixecar-me i just quan em decideixo a fer-ho, creuo mirades amb una dona gran que, amb un “moltes gràcies, noia”, acompanyat d’un somriure, s’asseu on feia uns segons em trobava jo. Moltes gràcies… Moltes gràcies de què? Un cop a l’andana faig l’intent de resoldre el malentès, però, en girar-me cap al vagó, veig com les portes es tanquen irremeiablement al compàs del molest xiulet.
Surto de la boca del metro, compro unes garrapinyades, giro per carrer Diputació i arribo a casa. Mentre calento els cigrons, la imatge de la dona em ve de nou al cap. La mirada d’agraïment, el to dolç, el somriure, el moltes gràcies… Per un moment noto una espècie d’escalfor al pit, però per ser sincers, no dura gaire.
En qüestió d’un quart d’hora, ja estirada al llit, repasso mentalment si he descongelat les sardines. Un cop segura que ho tinc tot llest per demà, m’acomodo sobre el coixí i tanco els ulls satisfeta.
Categoría de 13 i 17 años. Institut el Joncar