El meu final de trajecte.
Aquesta seria l'última parada de la meva vida.
Estava farta que la gent es fiqués en la meva vida i en els meus assumptes com si fos un vagó de metro. Hi entraven, s'asseien i passaven l'estona. Llençaven les escombraries sobre mi i ningú es molestava a recollir-les. Només m'utilitzaven per facilitat i comoditat. Ningú em deia per sortir, però m'utilitzaven per arribar fins a un destí. A cada parada la gent pujava sobre meu, s'asseien i s'esperaven fins que ja no els era útil, fins que arribaven al seu destí o apareixia algú millor que jo. Més ràpid i directe. O de sobte es baixaven del vagó, se n'anaven de la meva vida, sense acomiadar-se, sense explicacions. Jo estava cansada de tot això.
Les meves rodes estaven cansades de suportar tota aquesta gran càrrega de gent, de les seves crítiques. Els escoltava queixar-se, els veia córrer per arribar a temps i com s'enfadaven si ja era massa tard. Sentia la pressió dels seus problemes quan s'asseien sobre algun dels meus seients, però ningú escoltava els meus.
El recorregut de les vies cada vegada era més i més curt, sense saber el poc que faltava per arribar a final de trajecte, i un cop allà, el tren estava buit, ningú hi pujava ni l'acompanyava cap al seu últim destí. Comences el camí acompanyat de gent, i quan ja gairebé estàs al final, et trobes tu sol.
La meva vida era com un vagó de metro. Tenia els meus superiors. Les rodes, que ja volien descansar, eren les meves cames. Els vagons tan carregats de gent, però que després trobava buits eren el meu cos, i les rígides i metàl·liques vies eren el camí. Les parades han estat les decisions que m'han portat a ser aquí i ara, en aquest moment. On el meu vagó descarrilaria per sempre." Li importaria a algú?" Em pregunto sobre mi mateixa." Hi ha més vagons. N'hi ha molt més bonics i grans que jo, molt més poderosos i còmodes. Ningú se n'adonarà si en falta un, si falto jo."
Quedaven cinc minuts per poder descarrilar a la fi d'aquelles llargues i dures vies que les meves cansades rodes havien hagut de recórrer durant minuts, dies, mesos i anys. D'oblidar-me d'aquelles parades que havia hagut de fer obligatòriament. Sense saltar-me'n ni una, dia rere dia, mes rere mes, any rere any. El meu vagó per fi podria ser lliure com una ploma. Sense gent que només m'utilitzés o acompanyés fins a la meitat del trajecte, perquè en les últimes i més dures parades, el vagó estigués buit i em trobés jo sola. No és fàcil perdre gent pel camí que pensaves que t'acompanyaria durant tot el trajecte. Com en una de les parades del meu vagó, on vaig descobrir que la meva parella m'havia estat infidel amb un vagó de més qualitat i nou. O en una altra, quan la meva millor amiga, que era del mateix tipus de vagó que jo, em va deixar a l'estacada quan vaig tenir una avaria, només perquè els altres vagons, els més nous, no se'n riguessin. Un altre moment va ser quan els meus avis van deixar d'existir, ja que eren tan vells que van decidir no tornar a fabricar-los mai i ni tan sols es van molestar a arreglar-los o buscar alguna solució per a ells.
Tan trista era la meva vida com per estar comparant-la amb un vagó de metro?
En sentir la primera botzina em vaig aixecar d'aquell banc de metall. Vaig estirar el coll cap al principi del túnel i uns grans i blancs focus em van encegar per un parell de segons. Amb la poca força que els quedaven a les meves cansades rodes, vaig saltar cap a aquelles vies de metro i ell va fer que el meu vagó pogués descansar en pau.
Categoría de 13 i 17 años. Institut Esteve Terradas Illa