Una boja aventura
—Va noies, correu! —va cridar l'Aurora entusiasmada, esmunyint-se entre la multitud que escurava els últims minuts abans que tanquessin les botigues.
—No puc més! —La Laia esbufegava cansada.
—Noies, crec que això no és massa bona idea... —dubtava la Jèssica, intentant enxampar les seves amigues.
—Vinga, que ja quasi estem!—La noia va aturar-se davant d’una porta de ferro antiga, rovellada i amb un cadenat de pam i mig que semblava portar allà una eternitat.
—Auro —així li deien—, com penses obrir aquesta porta? —L’Aurora va treure’s la motxilla que duia a l’esquena, es va ajupir, la va obrir i en va treure de dins una cisalla enorme.
—Mare meva, Aurora. D’on has tret aquesta cosa? —La Jèssica mirava arreu amb el cor a la boca de l’estómac.
—Un regalet del meu germà gran —la seva amiga li va clicar l’ullet.
En un tancar i obrir d’ulls, l’Aurora va tallar el cisellat i va desaparèixer en la foscor d’aquell forat desconegut. Les dues noies restants van seguir-la sense tenir-les totes. Quan els ulls de la Jèssica es van haver acostumat a la falta de llum, no podia creure’s on estava. L’antiga parada de Metro de Correus semblava aturada en el temps. Les lletres vermelles anomenant la parada transmetien la sensació que allà hi podien trobar de tot. A la Jèssica li feien por els esperits i va ser la primera cosa que li va passar pel cap.
—Noies, sortim «pitant» d’aquí. Tinc la pell de gallina. —La noia imaginava la quantitat de persones que haurien caminat per aquelles andanes i no va poder evitar pensar també en la quantitat d’elles que haurien mort, potser allà mateix.
—Si acabem d’arribar, Jessi. No siguis figa! —L’objectiu de l’Aurora era quedar-se prou temps per fer-se quatre fotos boniques, emportar-se alguna cosa, espantar les seves amigues i aleshores marxar.
—Quina passada! —va afegir la Laia acariciant les parets escrostonades plenes de la pols acumulada al llarg dels anys.
—Oi? Jo diria que aquesta ha sigut la millor idea de la meva vida.
—Auro, no et passis.
—He. he he —Les rialles de l’Aurora van ressonar per tot el lloc convertint-lo en un indret encara més fantasmagòric. A terra, una antiga targeta li va cridar l’atenció i se la va posar a la butxaca amb un gest de satisfacció a la cara. Mentrestant, la Jèssica intentava que les seves amigues posessin una mica de seny i l’acompanyessin a la sortida abans de ficar-se en un bon embolic, però el temps passava i elles, lluny de tenir intenció de marxar, es van posar a gravar un vídeo amb el mòbil. La Laia duia posada una jaqueta vella que havia trobat mig amagada entre unes pedres que havien caigut de la paret, l’Aurora vorejava l’andana amb un peu a dins i l’altre fora, la Jèssica tractava de mantenir la calma arrambada a la paret. Cada vegada que la Jèssica veia acostar-se el metro, s’amagava inconscientment, tot i que la velocitat amb la qual anava el comboi no permetia veure les noies a ningú que viatgés a l’interior.
A la Jèssica, el cor li bategava a mil per hora, tenia un mal pressentiment, així que, farta d’estar allà sense que ningú li fes cas, va marxar sense dir adeu. Quan ja quasi havia arribat a la sortida, un soroll aterridor, uns cops ensordidors, de lluny els crits agònics de les seves amigues i, de sobte, el silenci més absolut. La Jèssica s’ho va pensar, però alguna cosa li deia que no tornés allà dins per res del món. La porta continuava oberta i a l’altra banda la llum dels fanals del carrer li va semblar el millor que havia vist mai.
Categoría de 8 a 12 años. Escola Parc de la Ciutadella