Un trajecte inesperat
Era una tarda tranquil·la, un dia plujós d’octubre on totes les gotes queien pels carrers de Barcelona creant bassals gegants. La pluja era tan abundant que fins i tot va filtrar-se pels panots, fent que sorgís una gotera en una estació de metro. En aquell moment passava un individu alt i jove corrent per agafar el següent metro i al final ho va aconseguir. Es va recolzar a una barana mentre una veu recorria tot el vagó:
-Propera parada: Lesseps. A partir del dia 17 d’octubre les estacions de metro tancaran a les 12:00 de la nit, per més informació...
El noi no hi va donar gaire importància.
Al cap d’uns quants dies el noi va anar a una festa de nit amb els seus amics. Es van estar tota la nit ballant, menjant i bevent quan finalment van dir-se adeu.
Era la una de la nit, tot era silenci i foscor. El jove noi va arrossegar-se fins arribar a la boca del metro. Va baixar a l’andana i sense pressa va pujar al primer tren que va arribar. Es van tancar les portes i els vagons es van difuminar amb la foscor dels túnels.
El metro va parar amb una frenada inesperada. Ell va baixar, però un cop ja havia sortit va notar-se desconcertat. No recordava que havien tret les pantalles amb anuncis, o que havien posat un altre terra o paret. Li semblava que estava somiant, ja que res no li resultava familiar.
En sortir el cel era clar i la boca de metro molt antiga, com si hagués passat una apocalipsi zombi. El noi va tornar a entrar al metro. Va córrer escales avall fins trobar-se a la mateixa estació d’abans. Va clissar uns enormes trens, molt diferents dels que estava acostumat a veure.
Tot de persones van començar a sortir per les portes: dones amb vestits elegants i homes amb barbes, barrets i bastons i persones mudades. Semblava que havia viatjat al passat! De sobte una parella va travessar el seu cos, com si ell no existís. El noi es va tocar desesperat tot el cos. Com que estava tan espantat va decidir córrer, tot esquivant la gent. Es va allunyar tant com va poder fins que ja no li quedava alè. Es va asseure per refer-se. Van passar dos minuts fins que de sobte va veure un gran enrenou de gent. Ell, amb valentia, va decidir aixecar-se i de seguida es va adonar que era la inauguració del metro! La gent , emocionada, no podia parar de parlar i quan van dir que era l’any 1925 va estar a punt de desmaiar-se.
Ell mateix no s’ho podia creure, havia viatjat en el passat. Va decidir tranquil·litzar-se, ja que volia tornar al seu present. El seu cap va començar a anar a mil per hora, intentant pensar què fer per solucionar aquell problema, fins que va tenir la idea d’agafar el metro a la mateixa hora que havia sortit.
Perquè el temps passés més ràpid va decidir contemplar la ciutat i fer turisme, sempre ocultant la seva vestimenta. Després de caminar i esperar durant tot el dia va arribar l’hora. Era de nit, tot estava silenciós i fosc... no hi havia ningú més que ell. El noi va baixar escales fins arribar a l’andana, allà hi havia el seu vagó. Hi va pujar i com si fos màgia es van tancar les portes i va arrencar.
El tren feia un soroll ensordidor. El jove seguia pensant si això només era el principi o el final d’una gran aventura... seguia pensant fins que va frenar el tren. Va sortir i quan va veure pantalles amb anuncis lluminosos va saber que ho havia aconseguit.
A partir d’aquell dia es va convertir en un historiador molt conegut. Era tot un expert en la ciutat de Barcelona, la seva gent i sobretot del metro de fa 100 anys.
Categoría de 13 i 17 años. Institut les Corts