El Metro de Barcelona
Hi havia una vegada una nena anomenada Naomi Osaka que somiava en ser la millor tenista del món. La Naomi era morena, amb els cabells negres i rinxolats i uns ulls marrons brillants. Sempre portava la seva motxilla de tennis Babolat de color taronja i rosa, unes vambes Nike negres per jugar a terra batuda i unes de color rosa per a pista ràpida.
Un matí, la Naomi va agafar el metro de Barcelona per anar a un partit de tennis. En entrar-hi, es va fixar en un noi molt atractiu anomenat Bruno Diego Nico.
El Bruno era musculós, tenia els ulls blaus i els cabells rossos; per a la Naomi, era el noi perfecte! Com que anava amb temps, va decidir apropar-se i parlar amb ell.
—Hola, em dic Naomi.
—Hola, jo soc en Bruno Diego Nico.
—Fa estona que t’observo i m’has semblat molt guapo —va dir la Naomi amb sinceritat.
—Jo també he pensat el mateix de tu —va respondre ell amb un somriure—. Em podries donar el teu Instagram per seguir parlant?
—D'acord! —va contestar la noia, emocionada.
—Doncs ja parlarem —va dir ell abans d’acomiadar-se.
—Adeu! —es van dir l’un a l’altre mentre es miraven amb complicitat.
L’endemà, la Naomi va rebre un missatge del Bruno:
"Hola, guapa! Com t’ha anat el partit de tennis?"
Ella li va respondre ràpidament:
"Molt bé!!"
"Que bé! A veure si algun dia quedem per sopar." —va escriure ell.
"D'acord! Si vols, podem quedar aquest cap de setmana. Justament és 14 de febrer, el dia de l’amor!"
"Perfecte, ens veiem el 14!" —va contestar en Bruno.
La tarda abans de la cita, la Naomi va rebre un correu misteriós que deia:
"Vigila en qui confies. No tot és el que sembla."
Aquelles paraules la van inquietar tant que no va poder dormir. Després de rumiar-hi molt, va decidir no anar-hi.
L’endemà, a l’institut, va notar que les seves amigues murmuraven mentre la miraven. Inquieta, s’hi va apropar:
—Per què us esteu rient de mi? —els va preguntar.
—No, no és res! —van dir, intentant contenir el riure.
De sobte, una d’elles li va preguntar:
—I què t’ha semblat el missatge que vas rebre ahir?
La Naomi es va quedar parada.
—Com sabeu que vaig rebre un missatge?
Les seves amigues van esclatar a riure.
—El vam escriure nosaltres! Era una broma!
La Naomi, tot i la sorpresa inicial, va decidir explicar-ho a la seva mare per quedar-se més tranquil·la. Després de parlar-ne, van acordar que la seva mare l’acompanyaria al sopar, però s’asseuria en una altra taula per si de cas.
El 14 de febrer, la Naomi i el Bruno es van trobar al restaurant Casa Xica, un lloc romàntic i acollidor. Quan es van veure, van córrer l’un cap a l’altre i es van fer un petó. Van entrar, es van asseure i van demanar caviar Almas, tòfona blanca i, de postres, un Frozen Hot Chocolate, que els va encantar. Tant, que van deixar 15 euros de propina!
En sortir del restaurant, el Bruno li va agafar la mà i li va preguntar:
—T’agradaria ser la meva xicota?
La Naomi, emocionada i nerviosa, va respondre amb un gran somriure:
—És clar que sí, m’encantaria!
D’aquell sopar a Casa Xica va néixer una història plena d’amor i complicitat. Amb el temps, van començar a planificar el casament amb il·lusió, envoltats d’amics i familiars.
Cada 14 de febrer, tornaven a Casa Xica per celebrar el seu aniversari de parella, recordant aquell dia que ho va canviar tot.
Categoría de 8 a 12 años. Escola Barcelona