La meva escapatòria
Són les dues del migdia i fa una calor insuportable. No em puc ni aixecar del llit. Fa uns dies que estic així. El metge diu que no és bo però no trobo cap altra solució a les meves penes. Per posar-vos en context, fa una setmana i tres dies exactes que em van diagnosticar una depressió. M'ho veia a venir? Sí. Però en el moment que vaig sentir el diagnòstic del psicòleg em vaig quedar en estat de xoc, i ara no sé com sortir-me’en.
Un cop de realitat a algú que vivia en una bombolla eterna. En fi, tornem al tema. Toquen les cinc quan em desperto. Crec que aniré a fer una volta, em dic, tot i que ja estic pensant que per molt que vulgui segurament em quedaré al llit sense fer res un dia més. Passa una hora, i després un altra...
Són les set, penso que ja va sent hora de sortir d’aquesta espiral, però hi ha alguna cosa que no em deixa, que m'atrapa en el buit etern de la meva bombolla petada per dues paraules que es repeteixen constantment al meu cap.
M'adormo un dia més.
Sona l'alarma, l'apago com cada dia, però aquest cop em desperto completament. No sé què em passa, honestament, sento una energia nova, no la reconec…, potser estava amagada durant aquestes setmanes. No crec que sigui res més que una il·lusió però decideixo aixecar-me del llit i obrir la finestra; feia més de cinc dies que no ho feia. De cop i volta entre un raig de sol; encara deu fer una calor horrorosa. Veig la plaça de dalt la vila, visc just davant. És una part que m’encanta de Badalona, un lloc de pau en una ciutat que mai para.
Decideixo que avui sortiré i encara que sigui un esforç gegant no puc continuar així, porto massa temps en aquest laberint sense sortida. No tinc gana. M'obligo a beure’m el cafè amb llet i a mossegar un tros de pa sec. Surto de casa.Baixo pel carrer de Quintana Alta, és un carrer bonic, no hi passa gaire gent i això el fa ser força tranquil. Baixo fins a arribar a Pompeu Fabra. Allà em trobo amb el metro, l'L2. No sé si continuar amb el meu camí o baixar a fer un viatge en metro, abans ho feia sovint, agafa un metro i viatjar, on em portés m’hi podia quedar tot el dia. Crec que si fes memòria podria recordar les línies de cap a peus. Finalment decideixo entrar i seguir fins al Paral·lel.
Em poso els cascos, música. Espero que el metro arrenqui. 23', 22', 21'...
Arrenquem, la meva ment per fi s'escapa del laberint, és com si els moviments d'aquell metro em portessin a un lloc eufòric, un lloc tranquil, tot i sabent que l'únic lloc on em portarà serà a Paral·lel. Però la meva imaginació està fora de control.Miro al meu entorn, miro la gent, cadascú amb les seves històries; aquell senyor gran, amb flors a la mà, va a veure la seva dona a l'hospital en els seus últims dies. En canvi, aquella noia de la maleta gegant marxa ben lluny de casa per primer cop. Entren uns nens petits a la parada de Gorg, seran parella en un futur o potser estan destinats a ser millors amics. Qui sap.
La meva imaginació vola sense cap direcció.
Han entrat dues noies rient sense poder parar, l'una està vermella, l'altra a punt de plorar de tant riure, em pregunto si seran millors amigues, recordo la meva.
Sense adonar me'n ja estic a Passeig de Gràcia, aquí entra un grup de nois, n’hi ha un amb els ulls tristos, les persones poden mentir però pels ulls se'ns escapa la veritat. Què li deu passar?, la mort d’un familiar, una baralla amb els amics...No ho sabré mai.
Última parada, surto del metro, decideixo agafar el de tornada sabent que no soc l’única amb un laberint al cap.
Categoría de 13 i 17 años. Les Vinyes