L'última parada
L’ÚLTIMA PARADA
La Marina era una nena de 12 anys. Era guapa, simpàtica i llesta. Tenia els cabells llargs, llisos i de color castany, tot i que també hi tenia algunes metxes rosses. Els seus ulls eren de color verd. També era alta i prima. Li encantaven els cavalls, l’hípica, la veterinària i llegir. Vivia a Barcelona, just al costat de la boca del metro que portava a la platja de la Barceloneta. Sovint l’agafava per anar-hi a banyar-se i relaxar-se.
Però aquell dia, tot va canviar.
Aquell dissabte, com sempre, la Marina i la seva àvia es disposaven a agafar el metro per anar a la platja. El trajecte transcorria amb normalitat, de moment. De sobte, però, el metro va començar a alentir-se fins a aturar-se completament, i totes les llums es van apagar.
—Àvia, què ha passat? —va preguntar la Marina.
Però la seva àvia no va contestar.
—On ets, àvia? —va insistir la Marina, cada cop més inquieta.
Després d’uns minuts de desesperació, les llums es van encendre de nou, però tota la gent havia desaparegut.
A més, el metro no havia parat en una estació, sinó al bell mig del túnel. A través dels vidres, es veia un gran arc de maons que semblava formar part d’una antiga parada tapiada des de feia temps. En aquell moment, la locució del metro va anunciar:
—Atenció, hem arribat a l’última parada: la parada fantasma. Si us plau, tots els passatgers que queden al metro han de sortir. Gràcies pel seu viatge.
A la Marina se li van posar els pèls de punta.
Les portes es van obrir.
Un corrent d’aire lleu li va acariciar el rostre.
Va fer un pas endavant, paralitzada per la por. Va alçar la mirada i va veure un cartell vell i rovellat que semblava a punt de desprendre’s. A sobre, hi deia: “Parada Fantasma”.
Una rialla esgarrifosa va ressonar a la llunyania.
El cartell va caure en sec, amb un fort estrèpit.
De sobte, els vidres de totes les finestres del metro es van esmicolar en mil trossos, i d’ells en van sortir set fantasmes.
La Marina va caure enrere de l’ensurt.
Les figures espectrals s’anaven apropant lentament.
Ja estaven damunt d’ella quan, de sobte…
Va sonar una alarma.
La llum del sol, que es filtrava per la finestra de la seva habitació, li va il·luminar els ulls.
Tot havia estat un somni.
Categoría de 8 a 12 años. Escola Barcelona