L’estació de la meva infantesa
—Es diu me...tro, metro —va corregir la mare.
—Me...tor, metor! —va repetir el nen, amb la seva innocència.
—No, amor meu, és me...tro, tro com tros —va insistir amb un somriure tendre.
Aquell nen era jo, i en aquell moment la paraula metro encara no formava part del meu vocabulari. Per a mi, no era més que un cuc gegantí de colors vermellosos i blancs que s’empassava la gent i la deixava anar a una nova destinació. Tot i això, ja tenia el meu propi carnet de conduir, no un de qualsevol, sinó un que em permetia explorar els túnels de Barcelona. El duia sempre amb mi, guardat com un petit tresor a la butxaca: el meu primer títol, el T-12.
Amb ell vaig descobrir la ciutat. Va ser el meu passaport cap a un món subterrani ple d’històries, un univers de trajectes que em van portar des del Canal Olímpic fins al Tibidabo. Cada estació tenia la seva pròpia essència, el seu propi batec. I cada vagó es convertia en un escenari efímer on es trobaven persones desconegudes: músics que omplien l’aire amb les seves melodies, passatgers que potser no tornaria a veure mai més i gestos espontanis de solidaritat que m’ensenyaven que la ciutat, sota terra, tenia una vida pròpia.
Amb els anys, els meus trajectes es van expandir i el T-12 va donar pas al meu nou millor amic: el T-16. Ara podia recórrer la ciutat amb més llibertat, creuant els transbords més emblemàtics, com el de Passeig de Gràcia, o pujant amb el funicular fins a Montjuïc. Recordo perfectament la primera vegada que vaig baixar a una estació de la línia 9. Davant meu s’obria un espai profund, amb escales mecàniques que semblaven no tenir fi. Em fascinava imaginar-me com el conductor d’aquell tren automàtic, recorrent túnels infinits que semblaven portar-me a un altre món.
Ara, tant el metro com jo hem crescut. El T-16 ha quedat enrere i el futur arriba amb la meva T-Mobilitat i el T-Jove. Qui ho hauria dit... El temps ha passat com un tren en marxa, i he passat de no saber què era el metro a conèixer-ne fins l’últim detall. Però no soc l’únic que ha canviat; el metro també ha evolucionat al meu costat. No m’ha dut mai directament a la meva destinació final, però sempre m’ha acompanyat en el meu trajecte.
Per a mi, el metro no és només un mitjà de transport: és com una tercera llar, un lloc on observar la diversitat de la vida, on cada viatger porta una història diferent i continua el seu propi camí fins a l’estació, el seu destí. Encara que la meva petjada en la història del metro sigui insignificant, li estaré eternament agraït pels records que m’ha regalat: les vivències amb els meus éssers estimats, les persones desconegudes que esdevenien companys d’un instant i els somriures espontanis que sorgien entre trajectes.
Sé que el metro continuarà transportant vides i teixint històries, portant la seva màgia a noves generacions, a nous viatgers que, com jo, aprendran a estimar cada estació del seu camí.
Categoría de 13 i 17 años. Col·legi Xaloc