Obra Mestra al Liceu
Cada matí, el metro era el mateix: un túmul de veus que no cessaven, rostres abatuts per la rutina... i la cortina vermella. Sempre allà, separant dos vagons on la gent feia cua, impacient. Un cop els arribava el torn, es despullaven i entraven dins, nus. Passats deu minuts, sortien amb uns ulls que brillaven com una joia extàtica, i les seves mans sostenien grans feixos de bitllets.
No sabia ben bé com, però un dia ell es va posar a la cua. Es podia imaginar a què s’enfrontaria, que seria la seva primera vegada i que tenia por, però necessitava la recompensa final. Per això, un cop va ser el seu torn, es va desfer de qualsevol peça de roba i amb una asfíxia que amenaçava de matar-lo va entrar dins el vagó.
Una llum etèria il·luminava el cadavèric cos de la persona que es trobava dins, vestida de cap a peus. Al seu costat hi havia un llenç. L’altre, despullat, va pensar que cada cop tenia menys clar a què s’enfrontava. L’inexpressiu home li va assenyalar una creu a terra i la figura en essència es va posicionar. Amb unes passes fermes, l’home endreçat es va asseure al tamboret davant el llenç, i amb la seva musa posant, va començar a pintar. El seu traç obsessiu lliscava pel llenç, dibuixant cada centímetre de pell, cada imperfecció, cada debilitat del seu model. Ningú podia veure la seva obra, encara no.
Un cop va acabar amb ell, el va obsequiar amb la recompensa en metàl·lic. Així es passava els dies, plasmant pàl·lides figures en un dantesc quadre. Sabia que no l’entendrien, o almenys de moment, per tant, no l’ensenyava. Mai.
Va ser just quan es va sentir un “Pròxima estació: Liceu” que va saber que tenia el quadre acabat. Estava llest per actuar. Havia retratat tothom present al metro, coneixia cada feblesa, cada punt trencadís dels passatgers. Va agafar el seu pinzell i es va disposar a fer art, art de debò. Travessant la carmesina cortina, es va anunciar al vagó, disposat a pintar-lo de robí.
Amb un gest ràpid, la seva mà va dansar per l’aire, executant el traç definitiu sobre la primera víctima. Va sentir l’eufòria en el contacte amb la carn, però res més. Com a artista que sabia com acabaven tots els seus quadres, es va rendir al pla. Sabia on col·locar el pinzell en la seva següent víctima, coneixia les seves flaqueses. El crit que va proferir va ser acompanyat per la caiguda lenta del seu cos. Tots queien a terra com fulles d’un arbre sec. Les vides s’esvaïen alhora que els colors es difuminaven en un intens vermell. La mort era la seva forma d’art preferida: momentània, bella, definitiva. Les figures que quedaven eren com taques en un quadre, i havia d’eliminar-les. La seva mà no va vacil·lar, el quadre estava acabat.
Quan les portes del metro es van obrir, la gent es va escampar com coloms. No eren capaços de contemplar el seu art. Amb el seu llenç acabat a la mà, es va dirigir tot recte a la paret massa buida. Sense titubejos, va penjar el seu quadre encara tapat. Els pocs que quedaven semblaven trucar impacients i gravar-lo. Volia que el món contemplés la seva obra mestra. Finalment, la va revelar al món.
Un profètic llenç mostrava figures nues i sinistres al Liceu de Barcelona. Totes estaven mortes, desfigurades en la seva monstruositat mentre sang brollava en rius foscos.
—Senyors, us presento la meva obra mestra al Liceu... o com potser la coneixeu, la Bomba del Liceu —va sentenciar el pintor.
I, per primer cop, la ciutat va quedar en silenci.
Categoría de 13 i 17 años. Maristes Rubí