Buscant la Pau
Un dimecres pel matí arribava tard a la feina com de costum. Esperava el metro a la parada de passeig de Gràcia. Eren les vuit menys deu i el metro encara trigaria 5 minuts a arribar, el meu cap em mataria, a més a més encara havia de fer nou parades per arribar a la Pau on treballava.
Finalment, va arribar el metro, vaig obrir les portes del vagó i vaig entrar-hi. Ja no era hora punta, i per això vaig trobar lloc al moment, vaig seure entre dues senyores grans; una duia un barret prou extravagant, un vestit lila i un collaret de plomes penjant del coll. L’altra dona vestia uns texans foscos, una samarreta de tirants blanca i una jaqueta de cuir.
Un cop assegut vaig buscar dins la meva motxilla el meu llibre, “El vigilant en el camp de sègol”, de petit l’havia començat, però no l’havia acabat mai.
No portava ni dos minuts llegint que em vaig adonar que davant meu hi havia un home gran que em mirava fixament. Em va sorprendre, i vaig sentir una barreja de por i curiositat a la vegada que em va portar a observar-lo molt atentament.
Duia una camisa blanca amb uns pantalons negres, semblants als que portava jo. La seva pell arrugada deixava clar el pas del temps en aquell home misteriós, però hi havia quelcom familiar en ell i m'inquietava. El més estrany de tot plegat era que no tenia cap expressió al rostre, però galta avall queia una llàgrima lentament.
El soroll de trompeta de la dona del collar de plomes mentre es mocava em va retornar a la realitat, vaig mirar cap a les parades i vaig veure que ja érem gairebé a Bac de Roda.
Ja arribàvem a la Pau quan vaig començar a guardar les coses a la motxilla, la senyora de les plomes tornava a mocar-se, i vaig pensar que potser hauria de considerar si no era aquell collaret el que la feia esternudar tant.
Es van obrir les portes. Vaig sortir, i només posar un peu a l’andana se'm va fer un nus a la gola, en aquella estació no hi havia ningú i les llums eren apagades. No va baixar cap persona. Insegur, vaig mirar enrere cap al metro, però ja marxava.
Fent-me el valent, vaig caminar fins a la sortida, però només m’angoixava més. Al carrer, tot era desert. Els cafès i les carreteres estaven buits, no s’hi veia una ànima per enlloc. La sang em bullia a les venes, i una suor freda em cobria el rostre.
Vaig córrer cap a les botigues, vaig picar als timbres, a les finestres, però no em responia ningú, estava completament sol.
Desesperat, vaig baixar a l’andana per veure si el metro tornava, però la pantalla estava espatllada, i em vaig adonar, que feia molt temps que aquell lloc estava abandonat, si és que mai hi havia viscut algú.
Van passar mesos, mesos de soledat. La desesperació es va apoderar de mi, però quan intentava acabar-ho tot sempre despertava a la mateixa estació.
M’alimentava de menjar que robava i dormia en cases que ocupava, però d’alguna manera, sentia que el temps no passava.
Un dia, després de gairebé vint-i-cinc anys de misèria, em va despertar un soroll, un xiulet llunyà. Estava estirat en un banc a l’andana, i vaig creure que m’estava tornant boig, era el metro que arribava tranquil·lament.
Va parar, va obrir les portes, però no en va baixar ningú, només hi vaig pujar jo. No podia creure el que estava succeint. Vaig seure davant de dues senyores; només veure-les vaig tenir una sensació de nostàlgia. Llavors, les portes es van tornar a obrir i va entrar un noi, un noi que coneixia molt bé… era jo mateix, feia vint-i-cinc anys.
Una llàgrima em va rodolar galta avall.
Categoría de 13 i 17 años. Institut Jaume Balmes