M'HAVIA SALVAT
15 de març de 2029
Estava assegut en un seient del metro. No hi havia ningú. Sí, eren les 3 de la matinada i era un diumenge, però havia fet moltes vegades aquest trajecte a aquesta hora, en un diumenge i sempre hi havia algú.
No m’agradava la sensació d’estar sol al metro, era una sensació estranya. Hi havia un ambient estrany. Era un ambient molt tranquil. Potser massa i tot. No era una tranquilitat normal, per això. Era una tranquilitat incòmode.
Va ser llavors quan em va començar a abraçar una altra emoció totalment diferent. Por. Començava a tenir por. Aquesta por m’estava començant a abraçar cada vegada més fort. Més i més fins a arribar a asfixiar-me. Em començava a marejar. Em costava respirar. M’estava estressant. Em venien ganes de plorar, no sé què m’estava passant, la por m’estava regnant i jo no hi podia fer res. Era sol en un metro de Barcelona i ja està, no havia passat res. D’acord, no hi havia ningú, però no era tan estrany. Era cap de setmana i eren les 2 de la matinada. El problema era el meu cor. Ell em deia que sí que estava passant alguna cosa estranya. I el cor acostuma a tenir raó.
—Pròxima parada: Urquinaona. Correspondència amb línia 1.
Baixava aquí. Em vaig aixecar, vaig respirar profundament, vaig tancar els ulls i vaig comptar fins a deu per dins. Diuen que serveix per tranquil·litzar-se.
Les portes es van obrir. Vaig sortir amb tranquil·litat. Continuava marejat. Els meus ulls estaven vermells de plorar. No podia parar de respirar agitadament.
Vaig començar el meu camí cap a la sortida. Les meves passes eren l’únic soroll que hi havia. El metro ja havia desaparegut. Era l’únic objecte en moviment en l’estació. D’alguna manera sentia que també ho era de tota Barcelona. Vaig començar a pujar les escales. Vaig arribar a les màquines de validació de tiquets. Quan vaig sortir vaig veure que Barcelona estava en flames. No hi havia ningú, tothom havia mort. Això havia passat mentre estava al metro. Gràcies a això M’HAVIA SALVAT.
Categoría de 8 a 12 años. Oriol Martorell