Billet al 2005
En sortir de l'institut sempre va a visitar al meu avi. A nosaltres ens encanta montar
robots o coses relacionades amb la tecnologia. Últimament estem treballant en un
projecte que si funciona bé podrem viatjar en el temps.
Quan vaig arribar a casa seva vaig anar corrents al seu taller que te darrera la casa.
Alla estava la màquina del temps! amb la qual podem viatjar al passat. En entrar vaig
veure al meu avi, sentat davant de la taula que utilitzem per calentar metalls. Quan em
vaig apropar em vaig fixar que estava gravant les nostres inicials a una petita peça
metàl
lica ’’L.H’’ . Quan es va adonar que l’estava mirant es va girar i em va abraçar. Em va
explicar que ja estava tot llest per fer la primera prova.
També em va dir que, com més velocitat tingués el vehicle, més lluny viatjaríem en el
temps. Per exemple, si un vehicle anava a 27 km/h, podríem arribar al 2005. Un cotxe
serviria, però no en teníem cap. Necessitàvem un per poder viatjar i per poder prevenir el
accident que va patir l’avia. Vam estar pensant mentres berenàvem i se'm va acudir el
metro, És clar ! Va a 27 km/h. I a mes a mes es un transport public!
Després vam fer proves de viatjar entre 2 i 5 minuts per comprovar que tot funciona bé.
Me'n vaig anar a casa després de preparar la nostre escapada al 2005. El meu pare no creia
que funcionaria pero jo tenia molta esperança en que funciones.
El dia va arribar, estava tot preparat i el dispositiu estava col
locat, vaig entrar al metro i el
meu avi volia entrar però li vaig dir que si ell es veia de jove el mon explotaria, Així que
em va tocar anar sola.
Em vaig pujar al vagó i el meu avi em va dir que tot estava preparat. El metro va
començar a moure's i quan va agafar vecitatlocitat de sobte, el metro va tremolar, i va
aparèixer un anunci de maquillatge que a una cantonada va estava anotada una data:
17-03-2025. Això només podia significar una cosa: ja havia arribat.
Quan la Luna va baixar del vagó, va sortir corrents en la direcció que el seu avi li havia
indicat abans de marxar. De cop, un home d’uns cinquanta anys va aparèixer davant seu i
van xocar.
—Ho sento moltíssim, de veritat, jo no... —va començar a dir la Luna, nerviosa.
—No passa res, no et preocupis —va respondre ell amb un somriure amable.
Mentre l’ajudava a recollir les coses que havien caigut a terra, la Luna es va adonar que un
carnet seguia allà. Quan el va recollir, va llegir el nom imprès: Héctor Vázquez.
—Et dius Héctor Vázquez? —va preguntar ella sorpresa.
—Sí... Per què ho dius?
La Luna el va mirar fixament abans de respondre:
—Soc la Luna. La teva neboda.
L’Héctor es va quedar de pedra. Durant uns segons, no va saber què dir.
—Això és impossible —va murmurar—. El meu fill encara no té fills.
—Mira —va dir ella amb urgència—, hi ha una cafeteria a l'estació. Et convido a un cafè i
t’ho explico tot.
Un cop asseguts, la Luna li va explicar la situació.
—La Mercè —va dir, amb la veu temorosa.
Va mirar el rellotge. Només els quedaven deu minuts per salvar-la.
Van sortir corrents de la cafeteria. I al veure-la, van començar a cridar que s’apartés de la
via. Els dos estaven molt preocupats, però van arribar a temps. L’Héctor la va agafar i la va
allunyar de la via, i després, ple d’emoció, li va fer un petó.
La resta de la tarda la van passar junts. Però quan la Luna es va adonar que ja era hora de
marxar, va pujar de nou al metro. Abans que les portes es tanquessin, es van acomiadar
amb un somriure.
Categoría de 8 a 12 años. Fedac Horta