EL METRO A LA GUERRA CIVIL
Estem veient la cavalcada de Reis 2025. Hem vingut amb metro, hem passat per
l’estació de Passeig de Gràcia. Quin túnel més llarg!
A la cavalcada, hi ha una carrossa dels cent anys de metro, és molt bonica. Ara ja
estan passant els autobusos de caramels, ens veiem al metro.
Mentre passàvem per la parada de Pg. de Gràcia un altre cop, la que està decorada
dels anys vint, hi ha hagut un tall de llum, el metro s’ha accelerat de cop, hi ha hagut
un flaix de llum i el metro s’ha parat en sec.
Hem baixat tots del metro per veure que passava. Hi havia molta gent vestida dels
anys trenta. Tots estaven atemorits, jo no ho entenia.
Quan ha passat una estona m’ha vingut una idea al cap, potser estaven a la Guerra
Civil espanyola i s’estaven refugiant al metro. Doncs estàvem a l’any 37 i la guerra
va durar fins al 39. Podria ser, molta gent estava espantada i només hi havia dones i
nens.
Boom!! Boom!! —Ens estan bombardejant els Nazis —. Va dir una senyora. De cop
va entrar un soldat i va dir:
—Tothom a terra!—
—Nosaltres no hem fet res, deixeu-nos en pau—. Va dir una altra senyora.
—Tranquils, soc un general de les tropes vermelles—. Va dir el soldat.
—Aleshores no hi ha perill, tothom tranquil—. Va dir de cop un home que hi havia
per allà.
—General Josep, estàs viu!— Va dir el soldat molt content.
—Sí, ho estic, estic intentant que els franquistes s’oblidin de mi—. Va dir el senyor
afirmant-ho.
—Té, aquí et dono armament perquè et puguis protegir en cas d’emergència—. Li
va dir el soldat donant-li una pistola, una motxilla i una escopeta.
—Moltes gràcies—. Va contestar el senyor.
Uns minuts més tard una tropa armada va entrar al metro apuntant-nos amb les
escopetes, però en veure al seu general van abaixar les armes.
—Perdoni senyor, no sabíem qui podia estar aquí dins i hem entrat amb les armes
carregades—. Va dir un dels soldats de la tropa demanant perdó.
—Ben fet, nois, més val prevenir que curar—. Va dir el general orgullós.
—Ara, no per espantar, però, hem entrat per què hem vist una tropa franquista allà
fora—. Va dir un soldat atemorit.
—Què, no pot ser! Ràpid, recorreu tot el metro i poseu metralladores per
protecció!— Va dir el general cridant supernerviós.
Tots els soldats van començar a distribuir-se les tasques, uns van córrer cap al final
del túnel per muntar torretes i uns altres van bloquejar les portes del metro i es van
posar a fer de guàrdia.
Minuts més tard l'inevitable va ocórrer. Es va sentir una explosió a l'entrada del
metro. Tots els franquistes van entrar. El general ens va dir que penquéssim cap al
fons del túnel. Tots vam començar a córrer mentre veiem pujats als trens els soldats
amb les metralladores carregades per disparar als franquistes.
Tots corríem com si s'hagués d'acabar el món. Mentre sentíem trets, metralladores
disparant, explosions de granades i crits de la gent. Era horrorós estar escoltant allò
tota l’estona. Per què existeixen les guerres? Per què la gent es baralla pel que
pensen els polítics? Què es barallin els polítics, què són ells els que es volen
barallar.
De cop va aparèixer llum. Sí, una entrada de metro, estàvem salvats. Els soldats
ens van dir que sortíssim del metro. Tots vam obeir als soldats i vam sortir del metro.
El que ningú s’esperava es que la ciutat estava destrossada, no quedaven edificis,
tot eren runes.
Mare meva no quedava res de la ciutat de Barcelona. No sabia què fer. Al final em
vaig acabar dormint.
—Enzo, Enzo! Despertat!
—Què, mama?
—Enzo, tenies un malson, desperta’t.
Categoría de 8 a 12 años. Fedac Horta