La curiositat
"Per celebrar els cent anys del metro li oferim un viatge en metro misteriós". Que creatius, penso. Haurem de provar-ho. Agafo el retall que fa unes setmanes que m'espera al moble del replà i surto cap a l'estació que indica el full. Només a l'entrada, per baixar les escales, ja hi ha bastanta gent, cosa que no em fa gaire gràcia. A les onze menys cinc, la gent es comença a moure i per fi puc baixar les escales. En arribar a les vies només veig un tren normal que agafaria per anar a la feina, excepte pel fet que té cents i interrogants a tots els vagons. La gentada comença a entrar a vagons i jo, com puc, entro al primer.
Increïblement, el vagó està en silenci, en comparació a les vies. Tothom mira a tothom. Tots estan plens de curiositat. En el fons, jo també. Em pregunto on anem.
Quan la meva butxaca vibra sonorament per indicar que són les onze en punt, les portes es tanquen sense avisar. Queden tancades amb bastanta eficàcia, ja que la noia que estava a la porta la intentava obrir perquè passés la seva amiga que s'havia quedat fora. Les portes no van cedir i el metro va posar marxa al destí. El metro anava més de pressa que de costum, cosa que em va estranyar molt, ja que pensava que seria al revés. Calculo que van passar uns dos minuts fins que va sonar l'altaveu.
-Benvolguts a tots i totes al metro de Barcelona. Amb sort ja hi heu estat alguna vegada, però no a aquesta velocitat - comença la famosa veu que tots hem sentit - Avui gaudireu d'un viatge inoblidable. Una experiència que no oblidareu mai. Creieu-me.
>>Aquest metro pot arribar als 300 quilòmetres per hora, una velocitat que, fins ara, només tenien els trens d'alta velocitat. Us heu parat a pensar mai a quina velocitat anem? Més bé a quina velocitat va la nostra vida. Els ignorants direu que va a 24 hores per dia. La nostra vida puja i baixa velocitats tota l'estona, però aquest tren segueix anant més de pressa que totes les vostres vides juntes.
Per aquest punt la gent ja es pregunta de tot. Desconeguts comenten la situació, cares de desconeixement omplen el vagó.
-Avui us adonareu de tot. Vull que penseu, per què heu vingut avui aquí? No teniu ni idea on anem, però, en canvi, aquí hi som. Aquí hi sou. Molts de vosaltres només voleu saber on anem. Sou curiosos, sí, però només pel resultat. Però perquè a ningú l'importa el camí que estem fent? El camí que esteu fent? Per què només pensem en el nostre destí final? Per què no pensem en el que aprenem al camí? Potser al metro no aprenem res, anem al que anem, però mai pensem en el que ens porta on som. Per exemple. Esteu tots aquí avui perquè la vostra curiositat us ha fet venir aquí. Penseu. Segur que la raó perquè vosaltres esteu aquí és major que simple curiositat. De fet, no tothom ha rebut la carta.
>>Recordeu el famós "accident al metro" de la premsa que va ser publicat fa un any, més o menys. Tots vosaltres sou culpables. Periodistes, passatgers, ningú va ajudar a la meva germana. Que curiós que, tot i això, seguiu agafant el metro diàriament. Aquest metro us està portant a on van portar a la meva germana aquell dia. No us preocupeu, l'únic vagó que ha sortit de la parada era el vostre. Així doncs, gaudiu de l'últim viatge de metro, i penseu en el camí que us porta al destí. Com còmplices vau deixar morir la meva germana i com còmplices anireu amb ella. Doneu-li records.
Amb això es va apagar la veu de l'altaveu i la velocitat va apujar de cop. Suposo que la curiositat va matar al gat...
Categoría de 13 i 17 años. Padre Damián, Sagrats Cors