La Llum
La seva mare li ho havia dit. El 2020 seria un any de grans canvis. El número vint és un número ple d’energia, i la mare estava segura que la doble repetició vaticinava grans esdeveniments que canviarien el món. Ella, però, no hi havia donat importància en aquell moment.
Els canvis, per això, no se’ls esperava tots de cop. Just ahir, el cotxe se li havia espatllat i no arrencava. Hauria d’anar-hi en metro. No es podia creure que estigués fent tot això ella sola, però ja hi era.
A l’andana no hi havia gairebé ningú. Feia just una setmana que havien decretat l’estat d’alarma. Quan va pujar al metro, a la parada de Can Boixeres, les contraccions ja eren bastant fortes i regulars. Sant Pau estava a dotze parades.
Al vagó hi havia una desena de persones, la meitat anaven amb mascaretes. De cop i volta li va venir una punxada que la va caragolar damunt del seient. Un noi, que estava assegut just davant, se la va mirar i li va preguntar si necessitava ajuda. Semblava jove, però la mascareta no li deixava veure la major part del rostre.
Una segona contracció li va fer estrènyer fort el seient amb ambdues mans, i un crit dolorós se li va escapar de dins. El noi es va aixecar i va fer un pas cap endavant, repetint la mateixa pregunta, però es va quedar paralitzat en veure el bassal de líquid amniòtic del terra. Seguia sense veure-li tot el rostre, però als ulls li va poder llegir la preocupació i de seguida va treure el mòbil per trucar a emergències.
Encara no havia decidit ni el nom. Faltava un mes per sortir de comptes, però aquell matí s’havia llevat amb una estranya sensació pesada al cos. Les primeres contraccions van ser lleus, però de seguida van començar a ser més fortes. Això que diuen que les contraccions són com el dolor de la menstruació, és mentida. La noia d’emergències li va recomanar que vingués pel seu propi mitjà a l’hospital. El sistema d’ambulàncies estava col·lapsat i no podien garantir que arribessin a temps. I certament, no haurien arribat.
El noi es va treure uns guants de la motxilla i la va ajudar a estirar-se. Sentia com, des de l’altra banda del telèfon, algú li anava donant instruccions de què calia fer. Després de totes les recomanacions que havia escoltat per evitar els contagis, aquell era el pitjor lloc per tenir una criatura. Com sempre, la seva mare havia acabat tenint raó.
Les punxades es van anar intensificant i el noi va començar a donar-li ordres perquè empentés. En aquell moment, va ser com si tota l’escena es convertís en una pel·lícula dels anys vint. Sense so i en blanc i negre. Just abans d’arribar a la parada de Sant Pau, va sentir un fort dolor punxant, seguit d’una última empenta. Ja era aquí. Va veure com el noi remenava la motxilla frenèticament i entortolligava uns cascs de música al voltant del cordó umbilical, just abans que s’obrissin les portes i aparegués l’equip mèdic.
Quan ja estava a l’habitació donant-li el pit, li costava recordar que tot això havia passat. Només n’estava segura per un nus de nervis que li havia quedat al pit. O això era pel que havia de venir? De totes maneres, una cosa ja la tenia clara: la Llum havia nascut per canviar el món.