Aquí estem!

Blu

Són les 7:30 h del matí, surto de casa, mig caminant - mig corrent, com fa dos mesos enrera, per no perdre el bus.


Són 20 minuts de caminada a un ritme intens, duc la mascareta, mig m'ofego.


Des dels quasi 60 dies tancada a casa, he perdut físic. Als 5 min. ja no puc més!!!


No paro de dir-me: "Va, que tu pots!" i de repetir-me:  "Per què nassos vas deixar de fer exercici al 20è dia?!!!!"


M'he engreixat. És un fet.


Ja no sé caminar amb sabates. És un fet.


La mascareta no em deixa respirar amb normalitat. És un fet.


I no tibo...no tibo com ho feia 2 mesos enrere...quin patir. És un fet.


Però: "Vinga, va! Tu pots!"


Merda, comença a ploure. El paraigua?  Obro la motxilla, no hi és!


Sempre hi era!


El meu mal costum de dur de tot "per si de cas", on és?


...he perdut fins i tot els mals costums...


Ja arribo a la parada, xopa de cap a peus, veig el rètol vermell de fons.


Respiro (amb dificultat).


Ja quasi hi soc.


Arribo.


Aquí estem!


Cares conegudes que fa dos mesos que no veia, sota mascaretes de diverses formes i colors.


No ens apropem.


Ens saludem en la distància.


Amb un cop de cap.


Amb una breu alçada de mà.


En realitat, som menys d'una 3a part de les persones que habitualment estàvem en aquesta mateixa parada, a aquesta mateixa hora. Però han passat dos mesos de "buit".


Aquí estem!


"La nova normalitat"


De camí, en una parada pel vermell del semàfor, llegeixo un rètol penjat d'un balcó:


" De veritat volem tornar a la normalitat?" "A aquella normalitat?"


Hi penso uns minuts: potser no, potser no hi vull tornar.


Però enyoro abraçades i petons (soc petonera, què hi farem)


Enyoro veure la mare.


Enyoro el toc suau d'una persona mentre em parla ( el que es fa per suggerir complicitat, sabeu?)


Enyoro...


Ara que hi penso, aquí estem asseguts al bus, entre cada persona 3 o 4 seients buits.


Mostres de respecte. Això m'agrada.


No ens apropem.


Aquí estem!


 


 


Blu


11/6/2020