Definitivament, confesso: tinc síndrome de la cabanya!
Jo, que anava amunt i avall dins el metro, començant per anar a la feina a quarts de set del matí ,on em recorria tota la L1 fins a Clot, i després, tot sortir de la feina, on feia tots els transbordaments que calguessin de la L1 a la L2, la L3 i si calia feia una L4 per anar a prendre'n “una” amb els col·legues, i ara resulta que tinc síndrome de la cabanya... M’he llevat, i quan les companyes i companys de l’ofi m’han dit:
-Ei que ja és hora de la reunió per vídeotrucada!
Jo els he dit:
-Mireu, avui no tinc el cos, sabeu? Tinc síndrome de la cabanya, perdoneu-me però avui no em connecto.
I ben bé no sé què vol dir això, el que sí sé, parlant malament i aviat, és que estic fins allò que no sona de tot plegat, i un dia sense sentir lamentacions, o reflexions de companyes que no faciliten ni avançar feina, i que les escridassaria perquè es centressin i on les meves neurones resen per no desaparèixer del tot... Respiro, no crido a ningú, faig click i desconnectar càmera i altaveu, dient que he d’anar al wc però en realitat estic implosionant i mirant de tornar a calmar-me... Així que, un dia de no connexió està la mar de bé, salut mental is very important my friends.
Aquests dies, que he tingut hores a invertir per tornar a pensar, m’he adonat de moltes coses. Una d’elles, i per a mi la més important, que el passat i el futur no existeixen i amb l'únic temps que podem conjugar és el present, i resulta que no soc aquella persona taaan activa que creia, més aviat, abans del confinament era d’aquelles persones que es lleven i mentre estan prenent el cafè tenen aquell pensament de “quines ganes de tornar a casa i posar-me el pijama!”, que vas a agafar el metro i mentre vas comptant les parades que et queden... Catalunya, Arc de Triomf, Marina, Glòries... penses: “Va, que ja falta menys per tornar a casa i posar-te el pijama!”, estàs treballant i penses “tornar a casa... pijama!” i és l’hora de dinar i penses... “pi-ja-ma...”, arriba la tarda i l’hora de sortir de la feina i et diuen d’anar a fer una birra i penses... “doncs la birra està bé, però el pijama... ¡no tiene parangón!” però al final, perquè de tant en tant t’agrada socialitzar, fas la birra, xerres amb la colla, i mira, al final el pijama també t’estarà esperant...
Alguna altra de les meves reflexions va ser pensar que la distància social era una benedicció quan tornéssim a la pseudonormalitat postcovid, ja no hauria de fingir res per allunyar-me del meu company de feina insuportable, ara la frase de “A 2m de distància, si us plau” ja no sonarà tan borde...
Durant alguns dies vaig estar fent llistat de pros i contres del confinament. Tenint en compte que en moltes ocasions se’m qualificaria de persona que odia socialitzar-se i tendeix a aïllar-se... Podreu imaginar que li vaig veure, en un inici, molts més pros que contres... Però sabeu quina va ser la meva millor revelació? Que porto 32 anys (vaja, tota la meva vida) preparant-me per un moment així. No és que fos asocial, és que em preparava per una situació així, sense saber-ho! Em vaig alegrar molt quan el meu company de pis també va arribar a la mateixa conclusió.
Un altre pro fantàstic ha estat que m’he acostumat a sentir cada matí els ocells (i m’agradaria que no haguessin de tornar a cagar-se en nosaltres, metafòricament i literalment parlant) i veure aquest cel que tenim a sobre més blau que mai!
En definitiva, madurar està sobrevalorat, i en temps de Coronavirus, més.