Amor al metro
La Martina i en Marc es veien cada dia al mateix vagó del metro de Barcelona. No es coneixien, però sempre coincidien en el mateix lloc i a la mateixa hora. Ell li somreia i ella li responia tímidament. Amb el temps, aquelles mirades esdevingueren salutacions i, finalment, converses.
La Martina era una noia dolça i simpàtica, amb els cabells rossos com el foc. El Marc, per la seva banda, era un jove somiador i intel·ligent, amb uns ulls blaus que semblaven mirar l'infinit. Es van anar coneixent millor i van descobrir que tenien moltes coses en comú, com ara la passió per la música i per la literatura.
Cada dia esperaven amb impaciència arribar al metro per veure's, i es parlaven de tot el que se'ls acudia. Quan el metro s'aturava a la seva parada, ella li deia adeu i ell continuava el viatge fins a la seva destinació, amb el cor bategant d'emoció.
Però un dia el metro es va aturar a mitja ruta. La Martina i en Marc es van mirar i van somriure, i van sortir del vagó junts.
Van caminar per un túnel fosc i estret, amb les llums del metro apagades i la gent empaitant-se. Ell li va oferir la seva mà per ajudar-la a caminar i ella la va acceptar agraïda. Es van acostar més del que mai ho havien fet i els seus cors van començar a bategar a l'uníson.
Finalment, van arribar a la sortida i van sortir al carrer. Es van mirar als ulls i van saber que allò que sentien l'un per l'altre no era només amistat. Van començar a sortir junts i cada dia es retrobaven al mateix lloc del metro per anar a treballar.
Amb el temps es van enamorar de veritat i van decidir viure junts. Van compartir molts moments bonics al metro, com ara els matins de primavera, quan el sol entrava per les finestres i els il·luminava el rostre, o els vespres d'hivern, quan el fred els feia acostar-se més per combatre'l. El metro es va convertir en el lloc on havien conegut l'amor, i per això era molt especial per a ells.
Un dia en Marc li va proposar matrimoni a la Martina al mateix lloc on s'havien conegut. Era un dia plujós d'octubre i el metro era gairebé buit. Ell es va posar de genolls i va treure un anell de la butxaca. Ella va plorar d'emoció i va dir que sí, que volia passar la resta de la seva vida al costat d'ell. Van abraçar-se i van besar-se amb tendresa, mentre la gent al voltant els aplaudia.
Des d'aquell dia, el metro de Barcelona va ser encara més especial per a la Martina i en Marc. Cada vegada que hi anaven junts, recordaven aquell moment màgic i es sentien més enamorats que mai. Els altaveus anunciaven les parades i ells se les anaven passant de la mà, sense deixar de mirar-se als ulls.
El temps va passar i la Martina i en Marc van créixer junts, fent front a les dificultats i gaudint dels moments bons. El metro va seguir sent el lloc on havien trobat l'amor, i cada vegada que hi anaven, recordaven la seva història i s'adonaven del que es volien.
Una tarda d'estiu, en Marc va sorprendre la Martina amb un viatge en metro a la platja. Van agafar el metro fins a la Barceloneta i van baixar a la sorra. Allà van passar el dia banyant-se, prenent el sol i gaudint de l'aire salat. Quan va arribar la nit, van tornar al metro i van veure com la ciutat passava davant dels seus ulls.
El metro de Barcelona havia estat testimoni de la seva història d'amor i els havia acompanyat en tots els moments importants. Ara estaven més units que mai i sabien que res no podria separar-los. I així van continuar fent el mateix trajecte cada dia, amb una mirada plena de felicitat i amor.