LA DARRERA CLASSE
Com cada divendres a la tarda, jo anava a classe de dansa, aquell era el darrer dia del trimestre. Com sempre, hi vaig anar amb tren, arribant a Plaça Espanya per agafar seguidament el metro de la línia vermella. Només pujar al vagó del metro, vaig notar que hi feia molta calor. Hauria de treure'm la jaqueta. La temperatura era molt alta i no hi havia ni un seient buit.
Es van sentir els senyals que les portes es tancaven… i de cop i volta, vaig veure una dona jove i una nena petita que es dirigien al vagó del metro on anava jo. La nena va pujar, però amb la mala sort que, quan les portes es van tancar, ella ja era a dins del vagó i la mare encara era a fora. La dona no va tenir temps d’entrar… el tren es va posar en marxa…
La gent va cridar, i la dona i la nena encara més. Jo estava a prop de la porta i la meva primera reacció va ser agafar la mà de la nena, i al mateix temps, tot cridant a la mare, perquè em sentís, li vaig dir que l'esperaríem a la següent estació.
Jo estava tranquil·la i segura que podríem esperar la mare a l'estació de Rocafort, de seguida hi seríem! La nena no parava de plorar, jo mirava de consolar-la i una dona gran, que seia a un seient a prop de la porta, movia el cap amb cara de preocupació.
Vam arribar a Rocafort i vam baixar. Va passar el primer tren, el segon i també un tercer... La mare de la criatura no arribava i la nena cada vegada estava més nerviosa, i naturalment jo també.
—Com et dius, maca?
La nena no contestava… i em va semblar veure dues persones de la Seguretat del metro. Els vaig explicar els fets i van dir que avisarien pels altaveus, i així la mare podria saber-ho…
Jo mirava de distreure-la, preguntant-li coses, quants anys tenia, a on vivia, però ella no deia res, només plorava i continuava agafada de la meva mà, cada vegada m’agafava més fort!
Els minuts anaven passant i la mare no apareixia per enlloc. No sabia què fer, els dos guàrdies no es van moure del nostre costat i un d’ells continuava parlant per telèfon i explicant els fets.
—Em dic Mariona —va dir de cop i volta, entre sanglots
—Mariona què més? —li va preguntar un dels nois
Però la nena no contestava…
I de moment, de la mare res de res…
Pels altaveus ja donaven l’avís i ella en sentir-ho, encara plorava més.
Ens van portar a una sala on ens van dir que ens hauríem d’esperar fins que se solucionés el tema, i que jo no podia marxar, m’ho van dir vàries vegades…
A fora ja era fosc i negre quan la mare de la Mariona va arribar a la parada del metro de Rocafort, la Mariona dormia a la meva falda tranquil·la.
I va explicar que s'havia posat tan nerviosa, que en comptes d’agafar el següent metro havia sortit al carrer a buscar ajuda, fins que una persona va sentir que deien que buscaven la mare d'una nena perduda al metro.
Per sort, tot es va acabar bé! Jo, aquell dia, no vaig anar a classe, però estava contenta d’haver pogut ajudar aquella nena que s'havia sentit indefensa durant una bona estona. Després, a casa, els meus pensaments es van traslladar a la classe de dansa, amb els passos nous que la professora ens ensenyava, les companyes, la música, les coreografies noves…
I ara, quan arribo a plaça Espanya per agafar el metro i es tanquen les portes, penso sempre en la petita Mariona.