però es deia Barricada
el vent neix al bell continent, tram Catalunya-Sant Andreu; correspondència amb Les històries d’amor mai no comencen pel principi. Ho fan/si ho fan/mentre encara creix/la muntanya; el ressò eternament d’esperar l’amor com si fos tòfona/quieta al sepulcre. només sóc el pitjor poeta del món fent picar les cançons a la barra del vagó...
qui és aquella ésella? Com et desveig? Crec en tu com el perill dels balcons oberts, la llengua seca com el cantó d’una consonant, ToT, estimar-te en artificial; és de poca cosa: cabells de la tardor, llisos fins a la mandíbula; els ulls rere els vidres els té fets com un tros d’aigua, arrabassat a la natura com un atzur en gasa d’horabaixa. m’hi quedaria sempre en aquella pell on els llavis mai no van ser millor dibuixats. són més grans els texans que ella. i si no eren els dies o altres amors, ens separa la cruel filera de seients blaus, final de vagó i principi del següent, com l’espai entre segles. a l’espatlla duu una motxilla negra, gairebé buida, i sota el braç dret una carpeta gegant, la dèbil caixaforta d’una artista en blanc DinA2. i amb l’altra mà remena la pantalla d’un telèfon ofegat d'adhesius del qual penja un cable blanc que li arriba al cor de les orelles.
i el vagó fa el seu viatge vital de zona de confort metropolitana. com el ventre d’aire, el meu cor de ningú, com les arrels d’aigua bruta, el metro s’omple i buida de gent. però mai et diria res, mai, perquè l’abisme té la particularitat de convidar-nos a caure, i jo soc dels que cau amb avarícia. mai no m’aproparia a tu, com allò del lleó i l’estella, tractant de trobar la conversa menys incòmoda per, arribant a la teva estació, demanar-te el teu número. no soc d’aquests, això ho pot fer qui entra pels ulls, perquè hi cap. i potser són les vies que n'estan fartes, però hem trontollat i li ha caigut la carpeta, gairebé a tocar dels seients que ens prohibeixen. he fet el pas d’anar a recollir-la, deixant anar el ferro on m’agafava, i poder tocar un pedaç d’ella, però ha estat més ràpida que jo. i m’he quedat sol al mig de la pista mentre la cançó es riu de mi i ni se n’ha adonat. i torno a la meva branca ferro, a la percussió de dits d’Absurd BluesBand. però he vist al mòbil el que escoltava.
se sent més lluny, som més agalaxiats ara. no et puc fer riffs amb les paraules, però amb tu, aquí, que ets de metàfores, a tu mai et faria de tothom. esperaré com si et veiés cada dia al mateix vagó mateixa hora; potser amb roba i un cabell diferents. t’esperaré mentre somio dur-te sis mesos a les genives. com si fos el dia que t’ajudava a recollir la carpeta blanc de tempsmillors de la Llotja, el dia que quasi perdo tot el que tinc. el dia que fou millor deixar veure’t marxar, veure’t tractant de trobar el teu lloc als texans gastats que t’empetitien. i esperaré el que no em vull merèixer si així puc fer-te sempre.
ens separa una filera de seients buits excepte una senyora que no sap dir prou bé si va o torna de treballar. i sortim del darrer túnel aparentment més lent, com si el metro volgués donar-me aquest instant; inventar-se una avaria a Fondo i anar aturant-se. però sempre tot arriba. arriba, s’atura, s’ho pensa i s’obren les portes en antic. i baixa a Sant Andreu, baixa per la porta contrària als meus ulls que és com dir del meu cor. i només me la permet el vidre que tinc davant, la finestra que me la fa de reflex, menys ningú que abans, convexa, i desapareguda sense recompensa i prescrita.
dec no ser suficient rock&roll, però es deia Barricada.