Una pèrdua al metro
Una pèrdua al metro
Eren les cinc del matí després d’una nit d’insomni, cada cop la Txell estava més nerviosa i alterada. Podia ser un bon dia o no... Avui exposava el seu projecte, si era prou bo i li agradava al senyor Magí, cap de projectes, li apujarien el sou i de categoria.
Ja feia temps que anava amb transport públic, del qual estava a favor, concretament en metro, pel que la Laia, la seva germana, li deia maliciosament “la rati-clav”, vulgarment rata de claveguera, i la Txell sempre li tapava la boca dient que ella no tenia cap problema en arribar d’hora a la feina. i que a veure si prenia exemple.
Avui portava el vestit blau que li va regalar la mare per l’aniversari, feta un pinzell i sense esmorzar s’adreçava a Gràcia quan es va trobar com molts matins el Ramon, que a part de ser el seu veí, era un dels guàrdies de seguretat al metro.
—Hola Txell!
—Bon dia, Ramon!
—Wow, Txell vas a la feina, o de “disco” de bon matí?. Estàs molt maca!.
—Gràcies, millor que vagi a la feina perquè el whisky se’m posaria malament a aquestes hores del mati.
—Avui no portes l’ordinador a la feina?
—Merda! amb perdó— m’he descuidat el projecte que avui he d’exposar perquè si agrada em pujaran la categoria i sou, i me l’he deixat a l’andana de Pompeu Fabra a Badalona. No he fet cap còpia, i tampoc ho he pujat al núvol.—Mare meva!
—Ostres Txell! No et preocupis no perdis el temps, puja a aquest tren que passa ara i torna a l’andana, que jo ho explico als companys mentre tu hi vas.
—OK amic, te’n dec una!
—Que tinguis un bon dia Txell!
—Això espero, perquè ja he començat amb mal peu.
—Adeu, Ramon!
La Txell baixava del metro, quan un cop a l’andana veu un noi que agafa l’ordinador, al que la noia respon cridant:
—Al lladre!
—Escolta’m, noia, que no és el que sembla, que l’anava a portar a seguretat perquè fa una estona que el veig aquí a l’andana, i abans no l’agafés ningú...
—Sí home, ara vas de bon samarità, i jo que m’ho crec.
—Vinga noi, dona’ m l’ordinador!
—Sí, mira ara mateix, que porta el teu nom tatuat. Com sé jo que és teu?
—Perquè si me’l deixes, et demostraré que sé la contrasenya i el que hi ha a dins.
—Dona- me’l ja!
—Espera noia!, Anem als de seguretat, i allà els pots demostrar que és teu.
—Encara perdré la feina per la teva culpa, imbècil!
—Sense insultar, maca!
—Mira, allà hi ha un noi de seguretat!
—Què està passant aquí ? —És que jo he tro... si, el bon s...
— No parlin a l’hora que no els entenc.
—És vostè l’amic d’en Ramon Cots, els ha trucat oi?
—Sí, sí, vostè és la Txell Rius? Si fa el favor d’ensenyar-me el carnet.
—Mare meva, quant protocol, tinc pressa senyor!
—Senyoreta, és vostè qui s’ha descuidat l’ordinador, així que paciència!
—Perdoni senyor, es que estic molt estressada per la feina!
—Bé arreglat tot, jo marxo...
—I vostè qui és?
—És el paio que quan he baixat de l’andana em pispava el meu ordinador!
—Què diu!, si jo els hi portava a vostès abans que ningú se l’emportés, perquè estava a l’andana.
—El guarda de seguretat mira el carnet de la noia i el que hi ha a dintre—
—Bé, es poden calmar si us plau? tot arreglat, ara si que ja poden marxar!
—Doncs, adeu ! i gràcies a vostè per solucionar el problema, i a vostè per recollir-me el mòbil si és que ho feia amb bones intencions!
—Encara ho dubta?
—No, no, senyors agraïdíssima de veritat, passin un bon dia i gràcies!
—Senyoreta, truqui a en Ramón que estava preocupat per vostè!
—Ho faré. Bon dia!