No hi havia al metro dos amants com nosaltres
Se’m menja a poc a poc –sento petites mossegades a les parpelles, als braços, sota la pell. Se’m menja i puc sentir el seu càlid alè en acabar l’orella i començar el coll. Aquestes ganes terribles de tu, em creixen dins i són tan fosques com el túnel que ara ens engoleix.
Els viatgers ho deuen notar als meus dits, quan agafo Una habitación propia potser amb una mica massa de força, i a la pupil·la dilatada dels meus ulls, que ja ni llegeix ni comprèn. Sobre el gris del seient, el blau dels texans curts, la meva pell rosada de les cames i el negre dels mitjons fins ben passats els genolls: són colors en moviment, cames que s’obren i es tanquen i juguen a trobar-se i allunyar-se, com les portes en arribar cada parada.
Em sona tan repetida i poc original aquesta presa del desig, que em fa sentir petita i absurda. Ignorada com aquest bitllet senzill i usat caigut en terra. (Té la voreta arrugada i ha estat trepitjat).
Si entressis, entre la riuada de gent que puja a Diagonal; si pugessis i em veiessis aquí asseguda, sabries que soc la intranquil·litat. M’he begut tot el tràfec de la ciutat: soc escales mecàniques i semàfors en vermell i verd i la gent que corre i els cotxes que van i els crits i la veu en off i els nens i el temps accelerat i. Tot està en mi; tot i tu. Sobretot tu.
Si entressis, pugessis i em veiessis, m’aixecaria. Em diries “les cuixes més precioses de Cornellà a Horta” o alguna bajanada semblant. Aniria cap a tu i, com sé que es besa, et besaria. Tindries la mà encara amb regust meu. No hi hauria al metro dos amants com nosaltres. Et sona? Són part dels poetes que em vas ensenyar, en aquelles classes que ara em semblen tan llunyanes. “Amb les teves paraules sempre serà millor” em reprendries, mai del tot seriós. Començo, doncs, a pensar-les, a trobar els mots que descriguin la nostra trobada. La nostra intimitat davant d’ulls desconeguts, entre la filera de cadires i la vertical barra. Els nostres sotracs sobre els sotracs que ens porten. La teva veu i la meva fent callar les senyores i els altaveus que anuncien les parades. Somric –a la realitat on no hi ets tu- potser massa; potser és una petita rialla.
– Què tens, amor?
– No res, no res. És la propera, prepara’t.