Encontres inesperats
Cada matí vaig a la feina des de la parada de Fontana a la Zona Universitària per la línia verda. Entre els viatgers, avui em crida l’atenció la jove que vesteix distingida i arreglada. Me la imagino com una executiva que tracta assumptes seriosos i mana molt els altres. Jo solc anar d’esport, em vesteix més la comoditat que l’elegància fina.
No va sola, l’he vista arribar a l’andana portant un vestit penjant del seu braç dret, mentre caminava es movia en un vaivé, amunt i avall, com si ballessin junts un vals. S'intuïa un vestit fins als genolls de fil de color cru amb flors que anuncien la primavera. Li deu quedar ajustat a l’altura de la cintura i amollada a la part inferior, lliure de moviment.
He donat per fet que ella avui té una cita després de la feina. Haurà quedat per anar a sopar a un restaurant que sovinteja la gent refinada. Sembla un raonament evident.
– «Següent parada: Passeig de Gràcia correspondència amb metro línia dos, línia 4 i Rodalies» – Locució del metro.
Seguidament el soroll metàl·lic d’obertura de portes. La segueixo amb la mirada sortint del vagó, fa el seu camí. Giro el cap i veig allà el seu vestit arrepenjat a la cadira. Quin ensurt! Què farà ara? Pateixo dins meu el seu neguit pel descuit. Em sento amb l’obligació de custodiar-lo. L’agafo i me l'arrepenjo delicadament sobre les cames.
En arribar a la feina, no me'n puc estar, vaig al bany, em trec els texans, la samarreta i me’l poso. Em remiro al mirall cap a un costat i cap a l’altre. D’espatlles em queda molt ajustat, de cintura perfecte, i podria ser una mica més llarg, però no hi fa res. Amb les meves vambes no hi conjunta del tot malament. Té un coll escotat que deixa veure just el canalet i amb una randa fina que li dona el toc especial. Per uns moments soc a la pell de la jove maca i elegant. Quant temps reprimint-me!
M’he deixat endur i em sorprèn encara al lavabo el so del timbre. M’agafa al pit un sentiment de valentia imprudent, em deixo anar, em dic que ja és hora de provar. Vaig a correcuita cap a la classe així com anava: amb vestit i vambes. Entro amb la mirada avall, l’atreviment minva. M’encamino pel passadís central fins a arribar a la taula del davant. Giro el cap, de coratge ja no en queda gens, veig de cara tota la meva audiència i començo a explicar la lliçó. Esperava un espetec de burles, però no es produeix. Sols un xiuxiueig bastant remogut.
Acabada la jornada, torno a la meva vestimenta. Reviso el vestit, no l’he embrutat i gairebé ni s’ha masegat. Baixo cap a l’estació, al vagó de sempre. Just al davant hi ha un grup d’alumnes meus i em puja una escalfor per dintre d’avergonyiment. Si us plau, que no em diguin res, reso per dintre.
Un d’ells, el Marc, ve cap a mi i sento la seva mà a l'espatlla. Em somriu a tall que tot està bé. I a cau d’orella em diu:
– L’etiqueta! Has oblidat treure l’etiqueta.
Em ruboritzo, l’escalfor s’alça un grau més.
– Quina casualitat! Ahir en vaig regalar un d’igual, però no vaig encertar la talla.
L’envermelliment és màxim.
– «Següent parada: Passeig de Gràcia correspondència amb metro línia dos, línia 4 i Rodalies». – Locució del metro.
Entra la noia del matí, va directe al Marc a fer-li un petó i engeguen la conversa. No m’ho crec. Amb tanta gent pel metro de Barcelona, com són possibles aquests encontres inesperats?
– Crec que això és teu –li acosto el vestit a la noia.
El Marc intervé.
– Professor Joan, se'l pot quedar. A vostè li queda perfecte.