Trobar el camí dins del camí

Natasha Rivers

Avui ha estat un dia molt estrany.


Ha començat amb diversos senyals d'allò més variats.


A la bústia he trobat un paper que deia: Profesor Amina. Vidente especialista. No hay problema sin solución i assegurava que tant treia el mal de cap com la impotència sexual. Un cop al carrer, un cartell anunciava la Diada amb uns versos d'Endavant de Joana Raspall que resaven: Respira fort, que l'aire és teu! Trepitja ferm, que el lloc és teu! Parla ben clar, que el mot és teu!


Avui no Tinc un dia normal, com aquell capítol de Plats Bruts on fingien no celebrar el Nadal. Avui he anat a L'Entrevista de la Meva Vida. Així en majúscules.


Un bombardeig de pensaments sobre que les bones històries comencen en un garatge o en un tovalló brut d'una taverna em portava a escenes mentals pròpies d’El Llop de Wall Street mentre esperava a l'andana del metro.


Em sentia connectada amb una font superior, fins i tot he deixat que la llista de reproducció de Spotify em sorprengués com volent soltar una mica el control després de tot.


Sí, una mica rocambolesc tot plegat.


I ha anat molt més bé del que podria haver imaginat mai.


Una secretària molt amable m'ha acompanyat a un despatx on hi havia un senyor jove molt somrient que de seguida m'ha dit que li tractés de tu. Tenia unes vistes magnífiques i fins i tot es veia el mar molt lluny.


Com la Jacinda Ardern, m’ha transmès amb la seva mirada que hi ha una altra forma de dirigir, amb sensibilitat.


Sembla com si sabés el que m'ha costat arribar fins a aquest moment.


Surto tan cofoia que ja no m'interessa la feina en si.


Sento com si hagués arribat a un cim on ja no cal que demostri res a ningú; percebo el meu valor de cop i volta.


Torno al metro i miro el plànol i cada nom d'estació em torna un record: aquelles tardes d'escola d'idiomes a Drassanes, les nits boges a la plaça Reial, els passejos rambla amunt i rambla avall com La Monyos, els vermuts casolans a Horta, l'Hotel Kruger del Tibidabo, les baixades en patins per la rampa de l'Hotel Vela, les voltes per Montjuïc amb l'autoescola i el stop de la muerte del carrer Segura.


Penso en com la vida m'ha anat portant fins aquest precís moment.


Com tot el que m'ha ocorregut ha estat per alguna raó, però que, com deia Steve Jobs, els punts només es poden connectar mirant cap endarrere.


No sé què passarà a partir d'ara, però estic confiada.


Penso en tot el que he viscut a Barcelona i com ha estat connectat sota aquesta veritable ciutat subterrània. Fantasiejo amb tots els secrets amagats que encara no conec, com l'estació Gaudí. Alhora observo la gent dins del vagó i intento imaginar el seu camí i espero que, com jo, trobin respostes dins del seu viatge.

Te ha gustado? Puedes compartirlo!