Foscor
Fa un any que vaig arribar a Barcelona. Estava asseguda en el metro, i tot i saber cap a on havia d'anar, estava perduda. Recordo veure't entrar en obrir-se les portes. Em vas somriure i vas seure al meu costat. El teu somriure em va donar valor per intentar preguntar-te un "no-res", en veritat. Necessitava existir, i per això necessitava la teva mirada. Sé que per a tu no va ser res, però per a mi va significar tenir el temps per trobar sentit a la meva vida. No ens hem tornat a trobar, però avui volia donar-te les gràcies. No soc ningú per a tu, però tu ho has significat tot per a mi. Gràcies.