El pare del Gael havia sigut el primer home en posar un peu a la lluna. Li havia explicat la història milers de vegades, però sempre d’una manera diferent.

Quan tenia cinc o sis anys li sentia dir que anar a l’espai era com aguantar la respiració en un túnel dels llargs. Podia ser impossible, tanmateix, s’havia d’intentar. 

D’adolescent no volia saber res del que el pare deia, res no estava bé. Llavors el pare, tot cuinant espaguetis carbonara, li parlava de com s’havia trobat desorientat i fora de lloc en viatjar a la lluna. I el Gael, sense dir-li-ho, creia que l’entenia.

Més endavant es van enfadar. Recorda moltes discussions, i cap de realment important. El cas és que es van distanciar durant un any. El Gael va marxar de casa, li calia independència en tots els aspectes. Al pare el van jubilar i també necessitava fugir. La muntanya, el riu, conèixer la Simona; els canvis li van anar bé.

Després d’aquell any d’impàs van quedar per dinar. Van anar al restaurant de la cantonada, passada la floristeria, on preparaven un menú de migdia que els feia llepar els dits. De primer sopa de peix i de segon calamars a la planxa amb all i julivert. Les postres aquell dia eren un coulant de xocolata.

En acabar de dinar es van abraçar. No van fer cap comentari sobre el temps que havien passat sense parlar-se. Van deixar-se envoltar pel silenci, com a l’espai.

Una tarda d’abril, mentre prenien cafè, el pare va mencionar la foscor. En el moment de trepitjar la lluna va tenir por de la immensitat i de la foscor, explicava mentre sucava la galeta de mantega en el cafè. Per un moment al Gael li va semblar que el pare volia dir-li alguna cosa; però no ho va fer, i ell no hi va tornar a pensar més.

El pare es va morir un 20 de juliol. El Gael es va enfadar molt quan li van trucar de l’hospital. Estava greu, tenia càncer i no ho havia dit, ni a ell ni a la Simona. Però el pare era així, només parlava de la lluna; o potser només sabia parlar si parlava de la lluna.

Després de la missa el van enterrar al cementiri de Montjuïc. Al pare li agradava el telefèric; quan hi pujava estava més a prop de l’univers. El Gael havia rumiat molts epitafis i finalment s’havia decidit per un. Ara tenia vergonya i dubtava de si era el millor. Tot i així, creia que li hauria agradat.

“Un pare valent, enamorat de la lluna i de la vida”.