Cotxeres, el canvi de sentit de la vida
El metro de Barcelona era el meu lloc preferit per reflexionar sobre la vida. Aquell va ser un dia en què havia tingut una discussió amb la meva parella, la qual cosa em va portar a baixar a la parada de metro més propera i fer un petit recorregut sense cap destinació en particular. Vaig pujar al primer vagó que va arribar, i vaig començar a observar les persones que anaven entrant i sortint.
Vaig notar que el metro era com la vida, un cercle constant. Persones que entraven i sortien, algunes anaven cap a la feina, altres cap a casa seva. Algunes estaven soles, d'altres acompanyades. Algunes amb somriures a la cara, d'altres amb llàgrimes als ulls.
Vaig pensar que la vida també és així. És un cercle constant, amb persones que van entrant i sortint de la nostra vida, algunes ens acompanyen durant un temps, d'altres només per un moment. Algunes persones ens fan somriure, d'altres ens fan plorar.
Però al final tot es torna a repetir. La vida és un cercle que mai no s'atura, com el metro que passa per cada estació de la ciutat, sense parar. Però al final, tots tornem a lloc de partida.
Vaig baixar del metro i vaig continuar caminant per la ciutat, reflexionant sobre la similitud del metro amb la vida. La vida també té estacions, llocs on has d'aturar-te i prendre una decisió. I com el metro, la vida té sorpreses i desafiaments que has de superar.
Mentre caminava, em vaig adonar que la gent que vaig conèixer i les amistats que vaig fer a la vida també eren com les persones que vaig veure al metro. Algunes persones entren a la nostra vida i després se'n van, mentre que d'altres es queden per sempre. Però cadascuna d'aquestes persones, per efímera que sigui la seva presència, ens ensenya alguna cosa.
Vaig arribar a una nova estació i vaig decidir fer un canvi. Vaig entrar al metro i vaig observar la gent al meu voltant, pensant que cada persona tenia la seva pròpia vida, el seu propi cercle. Els camins de cadascú es creuen per un moment, però després cadascú segueix el seu propi camí.
Vaig arribar a la meva estació d'origen i vaig decidir tornar a pujar al mateix vagó. Vaig veure que algunes persones havien sortit, i d'altres havien entrat. Vaig pensar que així és la vida, sempre canviant, sempre en moviment.
El metro va començar a moure's, i vaig veure que les persones al meu voltant eren diferents de les que havia vist abans. Vaig somriure, pensant que potser alguna d'aquestes persones formaria part del meu cercle personal.
I així és com la vida continua, en un cercle constant, ple de persones que entren i surten de la nostra vida, ple de sorpreses i desafiaments, però també ple de moments meravellosos que fan que el viatge valgui la pena. Vaig somriure mentre el metro s'allunyava, sabent que la vida sempre té alguna cosa nova per oferir.