EL TRANSBORD FINAL

Kandinsky

Metro de Barcelona. 25 de gener, a les 21:30 h del vespre. Tornava d'haver passat una bona estona a casa d'uns amics. Unes cerveses, picar alguna cosa i fer petar la xerrada, aquests plans que sorgeixen inesperadament a Barcelona, magnífic.


Creuava la passarel·la del transbord de passeig de Gràcia de línia verda a línia groga per arribar a casa. Això és el que jo pensava...


Allà al mig de la passarel·la em vaig trobar  la persona que posaria fi a la meva vida en aquell precís moment. Una esgarrifança em va passar per tot el cos, una sensació molt dolenta, inexplicable, com si es tractés d'una alarma interior que t'avisa del perill més gran que hagis pogut viure en la teva vida. Aquella persona vestida de negre, amb caputxa i auriculars estava al mig de la passarel·la, cantant amb una veu ronca i tranquil·la.


Jo cada vegada anava més a poc a poc perquè la por em paralitzava i em tirava enrere, no volia passar pel seu costat. Fins aquell moment pensava que havia sigut sempre una persona valenta. Quan va arribar l'hora de passar pel seu costat vaig veure que es posava la mà a la butxaca per treure alguna cosa. Només recordo la imatge d'un objecte brillant i punxegut.


A partir d'aquell moment ja no recordo res més, només sé que no puc sortir de la passarel·la del transbord del metro de passeig de Gràcia. Cada dia veig passar milers de persones, a les quals els demano ajuda per saber que m'està passant, però ni tan sols em miren, ni em contesten, soc invisible, completament incomprès.


Espero trobar la manera de sortir d'aquí aviat. Si en algun moment passeu per allà, busqueu-me, us ho demano si us plau.

Te ha gustado? Puedes compartirlo!