Metros, trens, dracs i cavallers. Una història real.

Esrem

Anys enrere, una d'aquelles nits que no sovintegen, després d'un entretingut periple amb el metro de la Ciutat Comtal, tornava cap a casa en el darrer tren dels FGC que va a Terrassa. Un cop aturat el tren a l'andana del meu destí, vaig prémer el botó d'obrir portes, vaig sortir del vagó i xino-xano vaig creuar pel pas de sota la via cap a la caseta de l'estació on hi ha les màquines validadores. Mentre pujava els darrers graons de l'escala, un grinyol inquietant em va arrencar l'atenció de la pantalla del mòbil que m'anunciava que la bateria em diria adeu ben aviat. Al mateix temps que els ulls identificaven d'on venia el soroll, el cor em va fer un bot: la persiana de la caseta baixava inexorablement davant dels meus nassos. Talment com la boca d'un drac que ha enxampat la seva presa de ple. Vaig córrer tant com la sorpresa i l'angoixa em deixaven i vaig arribar a l'alçada de la porta metàl·lica just per ajupir-me, ficar les mans per l'escletxa que quedava i provar d'aturar-la; del tot inútil. Abans que acabar veient els meus dits premsats sota el metall vaig estimar-me més deixar-ho córrer. I allà em vaig quedar, palplantada al recinte de l'estació sense saber què fer.


 


Però l'instint corre més que la raó i em vaig trobar picant la porta amb els nusos de la mà i cridant, "ei, ei, que estic aquí, m'he quedat tancada!". Silenci. Hauria de fer nit en un banc de l'estació? Ara la sorpresa començava a fer olor d'angoixa. Em vaig obligar a redreçar les bones maneres i a començar a rumiar... Com podia sortir? Els voltants deserts, ni una ànima. Negra nit... o quedaven els llums de l'estació... ni ho recordo. Forats a la tanca...? No en veia ni un. La càmera? Dubtava que funcionés si tancaven la paradeta... I saltar la tanca? La reixa metàl·lica quadriculada que separa el recinte de l'estació! Així que, sense pensar-m'hi gaire, em vaig recol·locar a l'espatlla la bossa de mà mig caiguda amb el sotrac i vaig introduir el peu al primer forat per iniciar l'escalada de final insegur. Inútil! La punta ampla de la bota entrava a penes al forat, difícilment em podria servir de puntal per l'ascens... Ho vaig intentar un parell de cops sense fortuna. Impossible! Patinava. Vaig estar a punt de treure'm el calçat i tornar-hi. M'adonava de com era de surrealista la situació i el seny em va confessar a cau d'orella que als cinquanta que jo rondava "ya no es tiempo de" com resava la cançó d'en Víctor Manuel. Vençuda i aclaparada vaig abandonar la pensada.


 


De sobte, un soroll que retrunyia a dins... Una veu a l'altaveu...? Hom preguntava si hi havia algú allí! Vaig parar l'orella, enganxada a la maleïda persiana, i vaig sentir un cop més la pregunta que, francament, en aquell moment de desesperació, no hauria sabut dir si venia d'un aparell electrònic o directa del cel, bressolada per un estol d'arcàngels. Algú m'havia sentit! Devia sonar com una concursant premiada quan vaig cridar al ferro que tenia arran de llavi que m'havia quedat tancada. La pregunta de l'altaveu es tornava a repetir. Que no em sentien ara? Ja vorejava el xiscle quan vaig contestar de nou. No cal que us intenti descriure la densitat del meu alleujament quan la veu em va indicar que estigués tranquil·la que ara em venien a obrir. 


 


I així va ser com va acabar la història, salvada d'una nit incerta per un maquinista que, en pocs minuts, va arribar galopant per la via en el seu tren, talment com el cavaller St. Jordi. No deixa de tenir una veta romàntica la història, oi? ����

Te ha gustado? Puedes compartirlo!