La Gran Onada
Aferrada a la barra per no caure, ara que el tren accelera per sortir de l’estació, fita els altres viatgers somnolents, la majoria són cares conegudes del metro de les vuit i quinze.
Ara comença tot.
Un, dos, tres: amb ganes, obre la boca com un hipopòtam mentre els ulls es converteixen en les línies horitzontals que dibuixen les pestanyes. Sense ganes, es tapa la boca amb la mà, i sospira.
La primera és la noia del jersei verd que no pot evitar badallar; s’hi afegeix el senyor de cabell salpebrat que corre a tapar-se la boca; la nena uniformada de trenes simètriques no té problemes a demostrar que li manquen dues incisives; i la seva companya d’escola, que enraonava, s’interromp i també clivella els llavis en una o ben rodona; després és el noi que porta el cap cobert amb la caputxa qui aparta els ulls del mòbil i tira el cap enrere, per falta d’hores de son; l’oficinista que du la corbata desada a la butxaca de l’americana li agafa el relleu: sembla que estigui a punt d'esternudar, però al final no, i ho encomana a la noia presumida, que es maleeix perquè s’ha tocat el rímmel quan ha volgut dissimular la ganyota; un més: el noi diligent que ja es posiciona davant de la porta per ser qui premerà la palanca per obrir-la sembla com si gesticulés amb la carota que fa, i... el tren desaccelera i amb un xiulet metàl·lic frena. Una onada sacseja els cossos compassadament.
Catalunya, fi del seu trajecte. Avui entre les dues estacions ha compartit i encomanat la somnolència a vuit viatgers. Badalla per agafar forces i moure’s. Nou. Bon dia.
Com havia trobat a faltar aquest joc tots els mesos de mascareta.