Sé i no sé res

Natàlia Planell

Avui sortim tard de classe. La veritat és que sempre sortim tard de les classes de la Rosa, però encara que sigui bastant més tard que de costum, surto i encara és de dia. I això fa que no faci tanta mandra tornar a peu a casa. Tinc uns 35 minuts fins al meu pis. Normalment vaig amb bici però la setmana passada vaig aixafar un clau per Gran Via i em vaig quedar sense roda. Sé que he de portar-la a arreglar però no he tingut temps aquests dies. No fa ni massa fred ni massa calor. S’hi està bé. El cel està tapat i porto tot el dia pensant que plouria però no ho fa fins que porto 10 minuts caminant per Passeig de Sant Joan. No cauen quatre gotes, precisament. I encara que segueixo caminant una estona intentant posar-me dins dels portals i anant el més arrambada possible a la paret, desisteixo i miro el mòbil buscant com anar fins a casa. Estic a pocs minuts d’una parada de bus i corro una mica ja que l’app diu que passa en 2 minuts o en 10. Trobo un seient i em poso els cascs. Estic molt aviciada a una cançó i me la poso com a banda sonora mentre miro pel vidre i veig les gotes regalimant. Fa temps que no agafava un bus i m’agrada mirar per la finestra, veure el rebombori de cuitat, de cotxes i persones mentre jo escolto música tranquil·la i asseguda. Dues parades després de pujar s’asseu davant meu, vaig en un dels seients de quatre que hi ha en alguns busos, un senyor gran. Gran vull dir amb anys d’edat però tampoc els aparenta. El miro sense que em vegi, vesteix prou bé. Em produeix molta curiositat. M’agradaria ser d’aquelles persones que comencen una conversa en qualsevol lloc i per qualsevol raó. Però no li dic res. Ell també mira per la finestra i, de tant en tant, el rellotge que porta al canell esquerre. Miro el mòbil per canviar de cançó i quan torno a aixecar el cap, el senyor ja no hi és. Faig una ullada per tot el bus i el veig agafat a prop de la porta de sortida de darrera de tot. De cop i volta, l’autobús fa una frenada important i me’n vaig de cap cap al seient de davant, ara buit. Igual que jo, molta gent ha caigut a terra o s’ha donat algun cop fort. Miro enrere buscant al senyor però no el veig. M’incorporo i el veig a terra. S’ha donat un cop fort al cap. Hi veig sang i em preocupo. Pregunto a les persones del meu voltant si estan bé, però segueixo mirant al senyor. He de reconèixer que a certa edat, les persones grans em creen molta por i pena per la fragilitat que tenen o que jo imagino que tenen que amb una ventada es puguin fer mal. L’home s’incorpora amb l’ajuda de dues persones i li miren la ferida. Ell no es deixa ajudar gaire, diu que està bé, que no és res. La conductora s’aproxima cap al final preguntant a la gent com està. Quan el veu, el primer que fa es dir-li de trucar a una ambulància però el senyor s’hi nega, continua amb el discurs que viu aquí al costat i que està bé. Em preocupa molt. Ell decideix baixar del bus i una dona que també viu per aquí l’acompanya. I li perdo la pista. De sobte, un desconegut m’ha produït tanta preocupació que pararia el bus ara mateix i el seguiria. Em presentaria i li oferiria d’anar dos cops per setmana a casa seva i ajudar-lo amb el que necessités. Però, òbviament, no ho faig. Jo segueixo el meu trajecte fins a casa. Sé que no el tornaré a veure mai més. I sé que tampoc sabré si va ser un cop de res, si va acabar anant a l’hospital o si va ser una cosa més greu. I també sé que em vindrà al cap de tant en tant, imaginant o esperant que segueixi estant bé.


 

Te ha gustado? Puedes compartirlo!