Batecs subterranis
Cada dia li picava l’ullet. Sense que ningú ens veiés i molt dissimuladament, cada dia li feia recordar el meu amor i les ganes que tenia d’arribar a cotxera.
Jo podia arribar a entendre que s’enfadés amb mi. Sempre em deia que havia de dissimular més davant de tots aquells humans. Jo ja ho sabia, sabia tot el que em deia, fins i tot, el que encara no m’havia dit. Ella estava feta per mi. Era d’un color viu i lluent. Sempre la veia arribar amb elegància. Era vermella passió i es deia L1. Amb el meu número preferit, segur que era el destí. Quan s’apropava el nostre retrobament, jo em posava ben guapo. Em polia les vores i em sacsejava una mica per treure’m la pols. De vegades els passatgers es queixaven una mica, però jo per la meva estimada el que fos.
Recordo aquell dia com si fos ahir.
Just acabaven de col·locar un piano a una de les meves parades. Diagonal. Algú l’estava tocant i sentia com sonava l’onzena simfonia de Mozart, just la part més alterada que posen sempre a les pel·lícules. Jo sabia que alguna cosa estava a punt per venir. Just arribar a l’andana, no em va caldre ni tenir mig cos a dins, vaig veure com ella s’apropava i vaig sentir una descàrrega elèctrica tan forta que em va fer aturar de cop. Ha estat l’única vegada que m’he avariat. Ella va riure de mi i amb el seu somriure, em vaig acabar d’apagar, no podent ni obrir les portes. Em van portar de seguida al mecànic. Sort que no puc canviar de color, que tot i que m’hauria assemblat més a ella, quina vergonya hauria passat! A partir d’aquell dia ens trobàvem cada nit a la cotxera. Era el meu moment preferit del dia, a part de les dues estacions on coincidíem, esclar. Parlàvem dels passatgers que havíem tingut, de notícies de l’exterior de què ens havíem assabentat o criticàvem l’L4, que ens tenia enveja. Ella em deia que cada dia tenia músics que l’acompanyaven al seu viatge i, que això feia que els seus passatgers estiguessin més contents. Jo, en canvi, mai en tenia cap. Potser als músics no els agradava l’L5, o potser era el meu color, que derivava a la tristesa... Notava els meus viatges més amargs. Jo compartia la meva sensació amb ella. Quan m’apropava a Diagonal, i sentia el piano de fons, sonés el que sonés, la cançó li anava dedicada. Ella ja ho sabia.
Un dia vam decidir tenir un fill. En una de les nits a la cotxera, el desig ens va poder. Vaig ser el primer a acariciar-la, i ella em va rebre amb el seu metall suau i tan sensual que tant desitjava. La barreja dels nostres colors va esdevenir un lila viola preciós. Vam anomenar-la L2 i a poc a poc va anar fent el seu camí.
La vida subterrània ens ha condemnat a estar eternament en vies diferents i sé que mai podrem fer el nostre amor públic. Tot i així, jo sé quin és el meu motor, i no és la maquinària que porto a dins. Jo sempre l’espero i la desitjo. I cada dia és el mateix. Ella em regala un músic, jo li pico l’ullet.