MIRACLES DE FUM
—No sé com m’has convençut d’agafar el metro. És tan rutinari...
—Què volies, una experiència immersiva?
—Pensava en la novel·la... No m’inspira res...
—Serà que no hi ha històries arreu! Ja és aquí. Som-hi!
L’escriptor va llençar la cigarreta que fumava i entrà al vagó, seguit de dos adolescents. El del cap rapat s’hi encabí d’un salt, el del tatuatge al coll va restar a l’andana.
—Què coi fas, ara?
—Baixa!
El xicot sortí del transport mentre l’altre recollia una cosa de terra.
—I per això m’has fet...?
—Tabac d’importació, tio! —oposà el tatuat.
—Mou el cul, que la penya espera. I no em ratllis més! —digué empenyent-lo.
El noi donà una darrera pipada a la cigarreta i la va llençar, quan ja tenia un peu al vagó, ensopegant amb algú que en sortia. La topada va provocar que al desconegut li caigués una harmònica, obligant-lo a descarregar l’acordió que carregava per recollir-la. En inclinar-se, un objecte va atreure la seva atenció i se’l desà a la butxaca.
Plovia amb ganes quan el músic sortí del metro i, maldant perquè no se li mullés cap instrument, va haver d’arrecerar-se sota els balcons. A tocar seu, un vell assegut a terra pidolava en companyia d’un gos. Devia fer estona que hi era i, en veure-li la mullena i la tremolor de la mà estesa, l’home va deixar-hi el que havia trobat. Del terra estant, l'indigent es mirà el palmell, sorprès.
—Avui, com els senyors! —feu, mirant el seu benefactor, que va picar-li l’ullet amb complicitat.
Una darrera exhalació de fum i el vellet llençà la burilla, tot estirant-se a frec del quisso, mentre li deia: Veus com per Nadal es fan miracles? L’endemà va despertar-lo una conversa a prop seu.
—Ja has acabat el treball manual? —preguntava una mare a la filla.
—No encara.
—Serà un miracle si el tens per festes! —sospirà la dona.
La nena s’encongí d’espatlles i tancà els ulls, fent una ganyota, com volent endinsar amb el pensament un cargol que es resistís. En obrir-los, va inclinar-se per acaronar el gos del captaire i agafar una mena de piu que amagà a la motxilla. Ja a casa, enllestia la manualitat quan el so d’una clau al pany la va fer anar a la porta d’una corredissa.
—Pare!
—Què ha fet avui la meva rateta?
—Ara t’ho ensenyo.
La nena va guiar l’home fins a una taula.
—L’has cosit tu? —preguntà agafant un nino de feltre.
—M’ha ajudat la professora. Ep, el nas l'hi he posat jo!
—Ja ho veig...
—És el pare Noel i fa miracles.
—Ho sé. El dia de Nadal portarà regals a tots els....
—No, no; ja n’ha fet avui.
—Sí? I com ha anat això?
—En un conte de fades vaig llegir que, si es desitja res amb ganes, pots tenir-ho i avui he tancat els ulls i he demanat dos miracles. Els he obert i plas! Era allà, ben rodonet, el nas que buscava! Oi que n’és un?
—I tant que sí! —exclamà, el pare examinant-lo sorprès— I l’altre?
—Que els homes no fumin perquè, quan fan petons... —mussità la filla tocant-se el nas i abaixant el cap.
L’escriptor no va deixar que acabés i, mentre l’abraçava, li xiuxiuejà:
—El segon miracle es farà en algú que tu i jo coneixem i, qui sap si n’arribarà un tercer! Potser si la teva màgia m’ajuda a ordenar unes paraules que he trobat perdudes a dins del metro.