Urbi et orbi
Cada matí agafo el metro. Tot i veure mil cinc-centes cares diàriament, tot em recorda a tu. Dic això com si ja no estiguéssim junts. Però ens falta poc, per deixar d'estar-ho. Tant de temps separats només ho hem estat un cop. Sembla mentida, però ara farà vora tres anys, quina animalada. Dos mesos sense veure't, arrossegats per les circumstàncies, sense ni tan sols poder-me'n adonar. I també sense adonar-me'n, em vaig trobar, al fons de la meva panxa, trobant-te a faltar. I van ser "només" dos mesos. Com vols que t'esperi un any? O més, ja que dius que vols veure món, que ves a saber quan tornaràs. Ja se sap que l'amor de lluny és com un cop de puny, precisament en aquest ventre que ja et troba a faltar a la bestreta.
I, de sobte, la gent m'asfixia. I no puc respirar. I avanço a cops de colze per l'inacabable transbord de Passeig de Gràcia mentre perdo l'alè. Però no perdo el tren, llisco en lateral per les portes que es tanquen mentre sona el senyal intermitent. Tothom em mira, però ara ja tant me fa la gent. Perquè tot em recorda a tu. I, de sobte, sento la teva veu. "Propera parada, els Encants". I, per un moment, ja no tot em recorda a tu. Només tu em recordes a tu. Només aquella veu, que no sentiré en el tren de llarga distància que anirà cap al lloc on siguis quan ja no siguis aquí.
I ja no sé què és millor, si resignar-me a recordar-te en la veu del metro, com aquest amor de lluny que és com un cop de puny, o si anar-te a buscar allà on vagis, amb un tren de llarga distància que no duu enlloc.