Petjades
L'estació anunciava un minut trenta-quatre segons, normalment solia agafar el metro a aquella hora.
M'havia despertat commocionada per les pessigolles que normalment m'acompanyen, sempre desitjo ficar-me al llit com si fos el lloc on trobaré el silenci mental que necessito, però alhora tinc por d'on em pot portar l'inconscient.
Aquest matí, a més d'aixecar-me xopa de suor, recordava un rostre desconegut per a mi.
En vaig fer cas omís, tornar a la realitat, l'olor de la casa, la llum, els objectes coneguts amb l'objectiu d'amainar la meva angoixa, i ho vaig aconseguir, no cada matí era fàcil connectar amb l'aquí i l'ara.
Amb exactitud van arribar els vagons, enganxats els uns als altres, i vaig pujar a l'últim, que tot i que em feia el camí més llarg fins a la feina, alhora m'evitava trobar-me amb gent coneguda. No soc extrovertida, correcta i amable sí, però tímida.
En el llibre, que ja és un annex de la meva mà, em vaig despistar un segon en sentir unes sabates de pallasso, just davant meu, i tot i que no m'atrevia a mirar a qui pertanyien no vaig deixar de tenir-les presents, i cada pocs segons les mirava amb curiositat.
De qui devien ser els peus que les omplien, qui havia decidit calçar-se aquest disbarat de peus, què devia voler viure aquell dia que precisava d'aquesta grandesa a les seves extremitats, per què la nostra indumentària és un reflex del que permetem que es vegi de nosaltres i del que no.
De vegades em passa que m'hipnotitza tant la història que llegeixo que una mica més i em passo de parada, per això vaig aixecant el cap per conèixer on estic en cada moment. Així vaig descobrir el personatge portador d'aquests peus alegres.
De sobte vaig sentir que em sonava la seva cara, però com que havia quedat amb un client feia dies i hi ha qui segueix amb la mascareta, penso que ens han sectoritzat el rostre, deixant veure només la mirada i això confon.
Aquell mateix dia tocava classe i com cada dimecres vaig quedar amb la meva germana per després.
Recordeu llavors que la vida no és una casualitat, sinó que existeix la causalitat i això ens porta a llocs, desconeguts i segons amb qui, emibles.
Recordo llavors la meva mare, tan pragmàtica, tan pràctica, tan saludable, tan freda de vegades.
En aquests últims mesos estic fent un curs, La Consciència de la Vida, que abasta conceptes diversos com els raigs de llum, l'astronomia, els xakres........
El bip bip bip anunciant que el metro seguia va fer que saltés com un ressort, assolint pels pèls la porta, notant que una presència em custodiava perquè pogués sortir.
Eren aquestes sabates, enganxades a mi.
Quan em vaig quedar a l'altre costat de la porta, intentant ignorar la vergonya que m'acompanyava per l'espectacle , així ho visc jo quan soc massa visible, vaig alçar la vista i vaig descobrir uns ulls mirant-me, acompanyats d'un somriure .... era el rostre del meu somni....,i allà em vaig quedar admirada, sorpresa per la coincidència, que no per la casualitat.
La jornada de treball no és rutinària, així que vaig fer tot allò que va anar apareixent, sense recordar el rostre i les seves sabates de pallassa.
Desitjava arribar a casa i poder trobar el meu centre, aquest lloc de pau que busques per refugiar-te quan el món se't fa hostil, i quina va ser la meva sorpresa quan, havent arribat, només en el temps de deixar les bosses va sonar el timbre. En obrir, un repartidor amb un rostre ja conegut i un paquet a la mà, amb el meu nom com a destinatària. El vaig mirar i vaig tancar la porta.
Vaig obrir la caixa i eren allà....