Botes i mitges
Baixant les escales del metro de Tarragona, repasso l'exposició amb un ràpid cop d'ull. No em puc aturar, ja que vaig amb el temps just per poder arribar abans que ell. Amb rapidesa, segueixo cap a l'andana i gairebé caic a terra. Avui he decidit posar-me unes botes de taló d'un color verd molt cridaner, que combinen amb les mitges. Si he de ser honesta amb vosaltres, he triat obsessivament cada peça del modelet durant tota la setmana.
En entrar al metro, tots els seients estan ocupats, així que decideixo posar-me al costat de la finestra, a l'espai reservat. Quan miro al meu voltant, veig que l'Alba està asseguda davant meu, mirant al no-res i mirant les meves botes. Li faig un senyal amb la mà i la saludo afectuosament.
-Tia, estava pensant que quina noia més ben parida ha combinat les botes i les mitges d'aquesta manera -em diu, i ric.
-D'on vens, tan carregada? -pregunto.
-De rodatge, i tu on vas tan arreglada? -pregunta ella.
-Al teatre, hi ha una obra sobre obreres tèxtils que vull veure -responc.
Parlem una mica més de coses trivials i quan arribem a Paral·lel, ens acomiadem. Surto de l'estació i començo a pujar cap al Raval. He aconseguit arribar abans que ell, així que ho aprofito per anar al lavabo. Em truca i li dic que ja surto, el veig des de dins del teatre i se'm fa el cor fa petit. Ens saludem amb cordialitat i mentre ens demanem una cervesa, ell em diu que li agrada molt la meva samarreta. Em sento feliç i li dic gràcies. Decideixo preguntar sobre Galícia.
-¿Cómo ha ido? -pregunto.
-Muy bien, pero el Pol vive en un pozo de mierda -respon ell.
-¿Se lo pasó bien Claudia? -pregunto.
-Creo que sí -respon.
Li pregunto si m'ha portat els apunts, però se'ls ha deixat. Em fa pena, però no vull discutir. Té una pestanya a la galta, la trec i es posa molt nerviós. Em disculpo tímidament i suggereixo que és millor anar a seure.
L'obra és preciosa i devastadora, dues obreres d'una colònia tèxtil, dos éssers que van transmutant en el temps, però no en l'espai, atrapades en una realitat hermètica que els impedeix avançar. La colònia les havia empresonat, i tot i que avui dia, a Catalunya, ja no existeixen colònies, nosaltres continuem atrapades, en una realitat terrible, plena d'abusos i de violència, amb un futur totalment incert.
Sortim del teatre i fem un tomb, mentre discutim detalls de l'obra, ens aturem a prendre una copa de vi i comencem a parlar. Ell està molt fred i jo ja m'imagino el que passarà. Em pregunta per què li vaig escriure la carta, em confessa que està molt confós, que m'ha intentat contestar i que ha escrit dues cartes, una en la qual està molt enfadat i una altra semblant a la meva, però que cap de les dues plasma els seus sentiments reals. Em confessa que ha estat amb ella, que la vol a ella, que ja no queda res entre nosaltres, no tenim futur i el nostre passat tampoc va ser idíl·lic. Ploro, vaig al lavabo i crido, surto i li demano que em digui per què ha vingut, però no ho sap.
Mirant enrere, tant de bo us pogués dir que vaig marxar en aquell moment, però em vaig quedar, vaig sentir els seus retrets i vaig dir-li els meus. Ens vàrem enfadar, vam plorar i ens vàrem abraçar, però també ens vàrem fer mal, molt més mal del que cap del dos s'imaginava que ens podíem fer. Quan vaig sortir del seu pis, el que també havia estat la meva llar, la meva primera llar, i vaig anar caminant cap al metro, vaig comprendre que això feia temps que s'havia acabat.