Camins
La música ressonava als auriculars de l’ Anna, al mateix temps que es podia escoltar el xiulet del metro que indicava que les portes del vagó on acabava d’ entrar eren a punt de tancar-se. La cançó era “Camins”, de Sopa de Cabra, i mentre la noia l’ escoltava, podia veure clarament a la seva ment la imatge de la seva àvia cantant-li al llit, quan era petita, just abans de quedar-se adormida, amb un somriure als llavis. Aquella mateixa expressió de felicitat era la que encara aconseguia tenir en aquells durs moments, quan escoltava aquella cançó, tot i que la seva àvia l’ havia deixat només feia un dies, per marxar “vora les estrelles”, com deia la cançó.
Mentre s'asseia al metro, una altra noia, que seia just davant de l’ Anna i que tenia una guitarra recolzada a les seves cames, li va somriure també en reconèixer el so de la cançó, com si d’ alguna forma fos també capaç de veure la tendra imatge que envaïa els pensaments de l‘Anna.
Però a una dona que seia al costat de la noia de la guitarra, que en aquell moment estava llegint una novel·la, no semblava agradar-li tant aquell so, ja que de seguida va fer a l’ Anna, amb mala cara, un gest amb la mà demanant-li que abaixés el volum.
- Perdó – va dir l’ Anna mentre sospirava, al mateix temps que parava la música.
Uns segons després, totes les persones del vagó, que ara estava totalment en silenci, observaven amb tristesa com unes llàgrimes queien per la cara de l’ Anna, mentre abaixava el cap.
Però, un instant després, els ocupants del metro van observar amb sorpresa com la noia de la guitarra s’ aixecava del seu seient decidida, mentre començava a tocar amb l’ instrument les notes d’ una cançó i, poc després, també a cantar la seva lletra:
- Camins, que ara s’ esvaeixen, camins que hem de fer sols...
L’ Anna va aixecar el cap de seguida quan va reconèixer la cançó que ella estava escoltant feia un moment. La resta de persones del vagó es van adonar de la reacció de l’ Anna i d’ alguna forma van semblar entendre de seguida què era el que pretenia la noia de la guitarra.
Un instant després, un noi amb els ulls blaus que seia al costant de l’ Anna va començar a fer palmes seguint el ritme de la cançó i, poc després, l’ imitarien la resta d’ ocupants del vagó, fent que el so de les palmes ressonés a tot el tren. Poc després, la majoria s’ atrevien fins i tot a cantar la lletra de la cançó, acompanyant la noia de la guitarra:
- Eren dos ocells de foc sembrant tempestes, ara són dos fills del Sol en aquest desert...
Quan, un parell de minuts després, van ressonar les últimes notes de la cançó a la guitarra, tots els ocupants del vagó es van aixecar dels seus seients i van començar a aplaudir mentre observaven l’ Anna, que ara somreia agraïda mirant la noia de la guitarra, que li tornava també el somriure.
Quan van finalitzar els aplaudiments, la dona de la novel·la, que havia observat penedida i compungida les llàgrimes de l’ Anna, es va aixecar i li va fer un petó a la galta a la noia, mentre li premia amb dolçor la mà.
L’ Anna li va somriure, mentre tocava la pantalla del seu telèfon mòbil, per tornar a escoltar la cançó.