El tren de la màgia
Cada matí l'Iris s'aixecava per anar a treballar i es dirigia al metro mig adormida, cap a les 8.00. Normalment anava molt atapeïda al vagó i es deixava portar pel sotragueig del tren, però aquell dia va trobar un seient. Es va asseure alleujada perquè va pensar que podria tancar els ulls uns minuts abans d'arribar al seu destí, així que va posar l'alarma a les 8.30. No obstant, a la parada següent va pujar un senyor vestit de negre amb un bombí al cap. Portava una màquina de música amb altaveus i la va connectar a un micròfon. “Soc Pop” va dir, “el mag més top”, i va treure un full blanc de la butxaca. Va començar a parlar molt ràpid, “no res per aquí, no res per allà”, la va doblegar, la va bufar i es va convertir en diners quan la va desdoblar. El bitllet el va repartir al primer que va sortir. Per primera vegada l'artista donava propina al públic i no a l'inrevés, de manera que cada persona que sortia del vagó se n'anava amb cinquanta euros a la butxaca. Iris va pensar que si sortia abans, amb aquests diners podria agafar un taxi per anar a treballar i així i tot li sobraria alguna cosa més per dinar. Aleshores va decidir agafar els diners i sortir per les portes automàtiques. De sobte, Iris va notar que els llums parpellejaven i s'apagaven i que no era a la parada que se suposava que li tocava. Va mirar cap a les vies i el nom deia: “Correus”.
Explicava una llegenda urbana que existia una línia de metro fantasma que passava per les parades de Barcelona que ja no es feien servir, i aquell mag havia aconseguit transportar-los a aquesta altra dimensió del subsol. Iris es va espantar, va creure estar en una quarta dimensió i no sabia com en sortiria. Va buscar les portes, va passejar pels passadissos de l'estació i no va trobar la porta de sortida, així que va tornar a pujar en un altre vagó. La següent parada era “Banco”, aquí n'hi havia molts sense sostre dormint i va decidir preguntar-li a un com es sortia d'aquell laberint. Va mirar el rellotge i estava aturat, potser la humitat del lloc feia que no funcionés i li va preguntar l'hora a la primera persona que va veure. “Hola”, li va dir, “té hora?” La persona la va mirar, va riure i no li va respondre. Així que va anar al captaire següent i li va preguntar: “Hola, sap com se’n surt?” L'ancià li va dir que si li donava els cinquanta euros, s'ho diria. Ho va pensar uns instants i no els hi va donar. Els necessitava per agafar un taxi de tornada perquè potser ja no tenia temps d'arribar a la feina. Així que Iris va decidir pujar en un altre vagó i des d'allà va veure un venedor d'encenedors. Ella no fumava, però al senyor se'l veia desanimat, ja tots donaven per fet que no arribarien enlloc. El venedor d'encenedors semblava desesperat, així que l'Iris va canviar d'opinió i li va donar el bitllet que no li semblava que li servís de res. El vell a canvi li va lliurar un encenedor. Ella no fumava, va preguntar al vagó si algú ho voldria i va pensar que ja tot era igual perquè s'havia quedat atrapada. Tot i això, quan va baixar a “Gaudí”, la següent parada, el va encendre, va il·luminar el passadís i va trobar una porta secreta que donava a un altre corredor de tren. Va pujar al al següent, es va encendre el llum i va aparèixer el mag Pop: “Espero que hàgiu comprès que els diners només són un tros de paper i el que importen són les experiències que vivim amb ell”. L'alarma va sonar, Iris va mirar el rellotge i marcaven les 8:30, va obrir els ulls i va desaparèixer el mag Pop.